divendres, 26 de febrer del 2010

Mònica Esbert



Vaig descobrir a la Mònica Esbert gràcies al bloc de la meva amiga i també escriptora Sílvia Romero, caducitat inmediata -blocs.mesvilaweb.cat-. No va ser aquest el primer títol que vaig llegir, aquest va ser el segon, i en paraules de la mateixa Mònica és el que més li agrada. Un petit fragment per fer un tast i no desvetllar tota la trama del llibre. Un llibre per acompanyar.

Mentre pronunciava aquelles paraules sense sentit, va apropar els llavis a la meva cicatriu i la va besar. Va ser un petó infinit, no separava la seva boca de la meva pell. Vaig notar-me del tot alterada i vaig tenir por de patir un atac. Em feia pànic no poder controlar el pols.
Aquella imatge era més surrealista que els meus quadres: una noia tan menuda com jo, recolzada damunt del quadre d'una exposició, mig nua, abraçada per un gegant de dos metres vestit de negre que no deixava de besar la cicatriu del meu cor.
Amb les meves mans damunt els seus cabells blancs vaig...


Podreu llegir la continuació amb el llibre a les vostres mans. Tindreu bona companyia.

onatge

diumenge, 21 de febrer del 2010

Al llaurat de la ferida...



-En record del llaurador

i sembrador de mots i sentiments-

Pluja.

Abraçada
de felicitat.
Brisa de desig.

Llavis de poema.
Rellotge de sol

a temps de lluna.


Pessic de temps

a les fulles dels arbres.

Arracades a la llàgrima.
Petó corcat a la
fusta del temps.
Plou als sembrats
de la meva pell.
Fruit a l’abraçada profunda.
Aixada al llaurat de la ferida.

onatge

dissabte, 20 de febrer del 2010

Els llavis...



Els llavis no
tenen drecera,
sempre són camí,
en ells hi ha
el diàleg del silenci
la tendresa de la
soledat en companyia.

Amb els llavis
he resseguit des de
l’abisme dels teus peus
fins als cims més alts
i en la profunditat
més profunda hi he
reposat sense calma...

onatge

No voldria cap drecera
que el camí dels llavis
sigui ben llarg...

Carme

divendres, 19 de febrer del 2010

Lleuger...

Quan sigui tan lleuger
que vagi per entre els núvols,
no busqueu el meu nom

en cap làpida, volaré

en llibertat fora del

tancat d’un nínxol...


Una nit de lluna plena

poseu els meus poemes

de cara a ella, llavors

entendreu les metàfores

i el verb conjugarà

allò on ell vulgui...


onatge




Els poemes
sempre volen sols...
les mnetàfores
tenen significats nous,
i els verbs
sempre conjuguen allà on volen.
Quan siguis tan lleuger
els poemes volaran amb tu
allà, entre els núvols.

Carme

Poema, tu i jo...

Poema, ja fa
molts anys
que ens coneixem
tu i jo, saps
de la meva debilitat,
tendresa, somnis,
defectes, mancances,
potser alguna virtut...

Saps que m'apassiona
la vida i viure-la.

Poema, tu i jo
no ens podem enganyar
ens coneixem massa...

onatge

dijous, 18 de febrer del 2010

A cor obert.


A cor obert

convido la lluna

i la nit esdevé

un far que

ens du a bon port.

Els mots

s’enlairen

com estels.

Sota el cel

sense pressa

masteguem

la sàvia de

les arrels.

De dues

soledats

forgem una

companyia.


onatge

dimecres, 17 de febrer del 2010

Indigent, com jo


Un llibre de la Montserrat Assens que el rellegeixo sovint. Surto a passejar la Fosca i el prenc, i cada poema esdevé nou segons l'hora i si fa sol o està gris... Un poema per fer-ne un tast.

Cau el dia en silenci,
perquè els somriures
es gronxen
i les rialles
els bolquen dels gronxadors.
-Jo, perplexa, m'ho miro-

Explica'm per què m'has dut
fins al límit d'aquest pou,
on el final és el principi
de la història que precedeix.

-què vols que somniï ara,
si la màgia no existeix?

http://www.gomets.cat/brisalls/

Montse Assens i Borda

dimarts, 16 de febrer del 2010

La nit és...


La nit és...

un pom de flors

i els pètals

cauen damunt

del poema.

I la lluna

s’ho mira

i em fa l’ullet.

Neixen noves flors

i em duen el

pol·len de l’harmonia.

També hi ha

els gemecs

dels que han

perdut la nit,

els que ja són nit.


La nit és un badall,

una llesca de pa torrat

amb oli i sal,

és la processó

dels rellotges,

el plor de vida

de l’infant

que ha nascut,

espelmes sense flama,

el somriure

de les estrelles,

la cançó que acompanya,

la porta que grinyola,

el tren que passa

amb una acceptable

fidelitat a les vies,

és l’àvia que

dorm sola en un

llit massa gran,

la bona gent

que al carrer

dorm amb

llençols de cartró.


La nit és la

fruitera plena

de fruits que entren

pels ulls però

que no tenen

gust a res,

és l’ocell del pensament

que s’enlaira i vola

amb l’amic del vent,

andròmines amb

quatre rodes

amb la marca

al morro

i la mateixa

repetida al cul.


La nit és l’escombriaire

que recull l’estupidesa

dels humans,

és la infermera

la que acompanya

el malalt, també

ho és el mal humor

de la que no li

agrada treballar de nit,

i el desordre de les

forces de l’ordre

que de vegades

no saben on el tenen.


La nit és el far

i la platja amb

el peix de les

promeses sota la lluna,

els que no troben

el forat del pany,

i els fonaments

que cedeixen i

deixen que

caigui la casa

i els mosquits

que busquen

coixí de carn

per sopar sang,

i un peu fora

del llençol perquè

vol respirar,

que passeja pel jardí

és el perfum de

la dama de nit

que passeja pel jardí

en espera de

les primeres flors.

La nit és el

barret del dia,

és una copa

amb aigua de lluna,

unes gotes de mar

i una cullerada

de serenitat perquè

em pugi al cap

però que em

deixi navegar,

i el far que mai

no s’acaba

d’aprendre la cançó,

las brisa que

m’arriba amb

olor de mar.


La nit és repòs,

neguit i crit,

foscor i treball,

i estrelles a les

puntetes dels dits,

el llit que gemega

sense gemegar,

els que van pel carrer

a hora desconeguda,

els que canten contents

perquè el gran

els marca el pentagrama,

i els que no tenen

peus per pujar escales,

els que es preparen

per demà anar a missa...,

els combregats

i els re combregats.


La nit és el forner

que manté viu el forn,

els empresonats

justa o injustament

perquè hi ha sentències

favorables al moment,

els que pel carrer

destrueixen per destruir,

és la lluna plena

i el quart minvant.

La nit és ella...

onatge