De tant en tant m’agrada entrar a certes llibreries per respirar-hi el seu alè. En una d’aquestes respirades vaig trobar aquest llibre de la Sara Silvestre, una petita gran joia. I aquest és un dels seus poemes.
Esclats
La lluna s’amaga
i jo he de seguir caminant sense ella.
Mai no l’he tinguda.
I, sola,
ploro de por i solitud.
Les flors desapareixen.
L’ull del petit déu va deixar de mirar-me.
Estic sola. Estic trencada.
Estic sola.
No tinc res i res no valc si no sé la poesia.
I Qamar ha mort.
És tot el meu jo, sense ella el no ser em guanya.
Em fa por aquest mal que tinc a l’estómac.
Por de morir i de no morir.
I no sé plorar, ja fa molts mesos que no ploro.
Des que el Gran Monstre em va prenyar de Por.
He oblidat com es plora i com se sent.
He perdut la poesia, i m’he perdut jo.
Sara Silvestre
Un poema preciós. Intentaré comprar el llibre.
ResponEliminaHe quedat sorpresa quan he vist "El cicle de Qamar" al teu blog. Aquesta noia és del meu poble i jo li vaig fer la presentació del llibre, que fou premi Octavio Paz de poesia 1999. El trobo preciós, llàstima que em sembla que ara no escriu( no ho puc afirmar).
ResponEliminaEl teu blog és molt bonic!
Donadesal
noves flors, desconec si el llibre encara es troba. Però gràcies per les teves paraules.
ResponEliminaMontserrat, ja veus quines casualitats... Vaig veure el llibre sense buscar-lo, el vaig obrir per aquest poema de més amunt i em va agradar. I en quan al meu blog -que el compateixo amb tothom- només és un petit gra de sorra en el mar de la vostra companyia...
Una abraçada.
onatge
És una poesia que em captiva però no puc fer-ne difusió ja que no trobo la biografia de Sara Silvestre, i al programa de ràdio què faig semanal a ràdio Mollet del Vallès m'ho demanen
ResponEliminaÉs una poesia que em captiva però no puc fer-ne difusió ja que no trobo la biografia de Sara Silvestre, i al programa de ràdio què faig semanal a ràdio Mollet del Vallès m'ho demanen
ResponElimina