dimarts, 16 de febrer de 2010

La nit és...


La nit és...

un pom de flors

i els pètals

cauen damunt

del poema.

I la lluna

s’ho mira

i em fa l’ullet.

Neixen noves flors

i em duen el

pol·len de l’harmonia.

També hi ha

els gemecs

dels que han

perdut la nit,

els que ja són nit.


La nit és un badall,

una llesca de pa torrat

amb oli i sal,

és la processó

dels rellotges,

el plor de vida

de l’infant

que ha nascut,

espelmes sense flama,

el somriure

de les estrelles,

la cançó que acompanya,

la porta que grinyola,

el tren que passa

amb una acceptable

fidelitat a les vies,

és l’àvia que

dorm sola en un

llit massa gran,

la bona gent

que al carrer

dorm amb

llençols de cartró.


La nit és la

fruitera plena

de fruits que entren

pels ulls però

que no tenen

gust a res,

és l’ocell del pensament

que s’enlaira i vola

amb l’amic del vent,

andròmines amb

quatre rodes

amb la marca

al morro

i la mateixa

repetida al cul.


La nit és l’escombriaire

que recull l’estupidesa

dels humans,

és la infermera

la que acompanya

el malalt, també

ho és el mal humor

de la que no li

agrada treballar de nit,

i el desordre de les

forces de l’ordre

que de vegades

no saben on el tenen.


La nit és el far

i la platja amb

el peix de les

promeses sota la lluna,

els que no troben

el forat del pany,

i els fonaments

que cedeixen i

deixen que

caigui la casa

i els mosquits

que busquen

coixí de carn

per sopar sang,

i un peu fora

del llençol perquè

vol respirar,

que passeja pel jardí

és el perfum de

la dama de nit

que passeja pel jardí

en espera de

les primeres flors.

La nit és el

barret del dia,

és una copa

amb aigua de lluna,

unes gotes de mar

i una cullerada

de serenitat perquè

em pugi al cap

però que em

deixi navegar,

i el far que mai

no s’acaba

d’aprendre la cançó,

las brisa que

m’arriba amb

olor de mar.


La nit és repòs,

neguit i crit,

foscor i treball,

i estrelles a les

puntetes dels dits,

el llit que gemega

sense gemegar,

els que van pel carrer

a hora desconeguda,

els que canten contents

perquè el gran

els marca el pentagrama,

i els que no tenen

peus per pujar escales,

els que es preparen

per demà anar a missa...,

els combregats

i els re combregats.


La nit és el forner

que manté viu el forn,

els empresonats

justa o injustament

perquè hi ha sentències

favorables al moment,

els que pel carrer

destrueixen per destruir,

és la lluna plena

i el quart minvant.

La nit és ella...

onatge


6 comentaris:

  1. La nit, la nit és llarga la nit...

    m'hi has fet pensar amb aquesta corrua intensa de mots sobre la nit. la nit conté tantes coses i tant secrets...

    ResponElimina
  2. La nit es la inmensitat y tu l'has brodada. La imatge es magnifica. Una abraçada!

    ResponElimina
  3. Una copa amb aigua de lluna ens alleujarà el cor.

    ResponElimina
  4. Com diu una bona amiga:
    Afortunadament, encara ens queda el somni.
    Afortunadament, cada dia ens regala la seva nit que ens permet, mentre diem que dormim, somniar.
    Així doncs... Bona nit.

    ResponElimina
  5. Sempre hi ha olor de mar en els teus planys i somriures, en les teves nits de somnis i badalls!

    ResponElimina
  6. Carme, que per molts anys la nit tingui secrets...

    Maria Rosa, la nit és un brodat en ella mateixa.

    noves flors, brindo amb tu i l'aigua de lluna...

    galionar, estic amb tu. Com diu en Llach: No abarateixis el somni.

    Cèlia, el mar forma part de la meva vida, i cada somni té el seu badall...

    Una abraçada amb nit.
    onatge

    ResponElimina