diumenge, 27 de novembre del 2011

Fil d'atzar...













Un intent de poema de la llibretada...

Les parpelles eren un núvol gris
damunt dels meus ulls,
la meva mirada esdevenia grisa.
L’horitzó és unes flors llunyanes,
pètals i pol·len tot al vent,
el mar és tan gris que no
té rutes ni far, la sorra
és un desert vivent.

De cop tots els silencis interiors
es van aturar, ni eco ni silenci.
El dia passava de tenir vint-i-quatre hores,
a no tenir-ne cap, ni hores ni temps,
tot és com un temps pla.
La malaltia ha envaït
el nostre sembrat de vida.
Les il·lusions tenen la dalla del mal
damunt del cap, tot penja d’un fil d’atzar...
onatge


dijous, 24 de novembre del 2011

No...






















Tot i que no sóc partidari de les coses i les actituds per un dia, sinó en la pedagogia i el respecte del dia a dia. Un intent de poema en contra de la violència de gènere.

No, no a tenir
por a la por.
Els cops i les hematomes
no són una mostra d’amor.
Torturar i esclavitzar
no és estimar.
No t’abracis al
teu mal tractador...
La violència no ha
de ser el coixí
dels teus somnis...
L’agressió no és
mai una carícia.
No et faci por
parlar, denunciar,
has de ser lliure,
no et sotmetis
a cap tirà.
No has de ser
pa de tortura...
No a cap violència,
totes són presó!
Estimar no
té sinònim.
Torturar tampoc.
Ningú no ha d’esberlar
la teva sensibilitat,
ni la teva tendresa...
No callis, VIU!
onatge

dimecres, 23 de novembre del 2011

Pere Salinas













Deixant-me despertar per un quadre d’en Pere Salinas, m’ha sortit aquest crit...

Els blaus han
traspassat el port,
han fet el seu mar,
el seu cel, tot esdevé
amb el seu cos i textura,
una cala per reposar
color i llum, la
geometria amb alfabet
persona, silenci i crit
del pintor amb els blaus,
un poema a la
miopia del món,
més enllà de la
superficialitat hi ha
la vida al bateig
profund..., els  batecs
a la sang blava...
onatge

diumenge, 20 de novembre del 2011

I vivim sense temps...













Un intent de poema rescatat de la llibretada...

Rellotges de sol a hora de lluna.
Rellotges de sorra a temps de mar...
Espelmes enceses a hora de vent.
L’enyor té l’alçada d’un campanar.
Un temps sense hores i el temps absent.
Camí de carro, lluny de mirades i de gent.
Rellotges de sol amb massa sol.
La lluna em destil·la el temps.
La collita de vida a temps de lluna.
Guardo rellotges amb l’ànima de corda
aturada, sense vida, sense temps, sense hora.
La vida és com un rellotge de sol,
unes vegades massa sol, altres massa lluna,
o el sol entre els núvols, altres encara,
interpretem malament l’hora, i vivim
fora de temps, o en un temps
que no hauria de ser el nostre.
I en temps d’ombra, quedem sense hora,
quedem i vivim sense temps...
onatge