dilluns, 7 de novembre de 2011

Endavant...












Les llàgrimes ja no són
la dida de la tristesa,
ara tot és el dia a dia
sense esperar el mai més...
Les veritables ferides
són aquelles que el metge
no sap ni pot veure;
il·lusions que s’han
enganxat amb la
cremallera de la vida,
somnis que han
perdut la nineta.

Espines clavades
dins del pit,
el fred de la solitud.
Saber l’hora
del rellotge de sol
a temps de lluna.

Saber si per la nit
el coixí es fa
curt o llarg...
Perquè els pètals
de la rosa s’han fet de gel.
Però des del mar
d’una mirada neta
tot torna a començar...
onatge

2 comentaris:

  1. Ja tens raó ja, que les veritables ferides són aquelles que el metge no sap ni pot veure.
    Una frase mol encertada, m'agrada.

    ResponElimina
  2. Encara bo que la tristesa ja no tingui una dida,
    així no n'hi haurà tanta al món i les llàgrimes podran ser la saba de l'esperança...
    Bon cap de setmana,
    M. Roser

    ResponElimina