Les paraules s’han
adormit en un
coixí de silenci,
a poc a poc,
lentament, dia a dia.
On hi havia una paraula,
ara hi ha un eco de silenci.
On hi havia diàleg,
ara tot és un camp
de solitud, els arbres
són de silenci, els fruits
tenen un gust silenciós.
Ara el rellotge
dansa sense temps.
L’horitzó és una divisió
a dues parts sense resultat...
Dues fonts ja no beuen
de la mateixa set.
Al paisatge, les muntanyes
de l’adéu mai no dit,
però hi ha l’eclipsi
sense llum ni ombra.
El mar s’ha endut
l’estimada platja,
ara només petxines sordes...
onatge
Potser no té res a veure però a mi m'has fet pensar en la incomunicació.
ResponEliminaAvui els passaré aquest poema als meus alumnes, segur que els agradarà!
ResponEliminaNo hi ha paraules...però això és un fet passatger, quan es despertin del seu coixí de silenci, tornarem a gaudir amb elles i tot tornarà al seu lloc, el rellotge, l'horitzó , les muntanyes, la platja...
ResponEliminaUna abraçada plena de paraules ben despertes, camí del far...
M. Roser