dissabte, 21 d’abril del 2012

Una abraçada sense espines...

















Enguany les roses vénen retallades
però amb les espines ben esmolades...
Sant Jordi no té papers
i el drac té les flames en una caixa
al foc dels bons preferents...

Els llibres encara tenen cos de paper
i ànima profunda, menys els
que són parits per aprofitats...
Sovint només ens queden
els pètals de la rosa per
vestir la nuesa de viure.

Catalunya té un jardí en flor
però sempre hi ha un exèrcit
de gossos patanes que s’ho fan
tot a sobre de les flors,
odien les roses catalanes
i els seus jardiners, però
jo estimo les flors i
les meves arrels.

Abans el drac sabies on estava,
ara no ho saps mai,
canvia de disfressa i de
color d’americana...
es ven al millor postor,
i ens escup flames en nom
de qui sempre és el nostre executor.

Volia escriure un intent de poema,
però aquests brètols incultes
fa més de 500 anys
que m’encenen la sang...
Però mai no podran robar
els pètals d’una mirada,
els poema dels teus llavis,
la complicitat d’un somriure
en llibertat, el galop
de vida compartit amb tu.

Per haver nascut a Catalunya
no cal demanar permís.
Som una Nació lliure
malgrat que els mediocres
del país veí ens tingui
sempre el peu al coll.

Enveja i odi sempre
és una mala parida,
només engendra cretins estúpids...
Sort que els roses no entenen
res de decrets..., són roses
per elles mateixes, no creixen
de cap pol·len polític.

Qui no guarda una rosa,
que li recorda un temps,
un sembrat d’emocions i desigs,
un sant Jordi arrelat a l’ànima,
aquell llibre amb una dedicatòria,
un passeig entre llibres i roses...

El sol dóna tremp a les quatre barres,
que mai no destruiran quatre bandarres.
Ara només hi ha dracs de mitja
flama sense foc ni caliu.
Deu ser l’edat que em fa mitificar
una mica el passat; però jo
tinc records en flor...,
ferides d’espina amb cicatriu d’enyor.
Et regalo aquesta rosa, potser
no és la més bonica, però
vesteix pètals de passió...

A temps de lluna et cantarà versos,
i a la fornal del sol tindrà
tremp d’il·lusió,
amb la teva rosada no
es marcirà mai,
abraça-la amb somriures,
ella dansarà amb tu les llàgrimes,
sota del coixí, desvetllarà somnis
en almívar d’amor,
esdevindrà poema de rima mútua.

Al cor de la rosa hi ha
el pol·len de l’amistat.
Ara per la transparència
s’ha sabut que Ell cobra
una pensió vitalícia de
quan fou sant en exercici
de jornada laboral, cobra 
drets d’autor per la llegenda...

Donat que és patró
d’altres països, cobra de varis llocs,
això sí, és molt sant,
no diu que no a ningú...

En el fons del fons
té bon cor, com tots els sants.
Aquest any no està gaire content
perquè ha de pagar a hisenda...
fins ara es veu que tot era per avió.
Està molt ben relacionat amb tothom,
amb el poble, amb l’església, i al cel,
ah, i les editorials li fan grans regals
perquè mantingui viva la tradició.

Vaig a comprar els roses,
aquest any amb els retallades
no en podré comprar tantes,
-Tantes?
És que el meu cor és així

I no seré jo que li
porti la contrària...
Et desitjo la millor rosa
la que bressoli els teus sentiments
o els desperti, i un llibre
amb les pagines plenes de vida!

Ara sant Jordi viu
en un balneari,
menjar poc i pair bé,
i li fan massatges a diari.

El drac continua sent
el bandarra de sempre!

Una abraçada sense espines...

Diada de sant Jordi 2012,
onatge


diumenge, 15 d’abril del 2012

PLOVISQUEJA...















Plovisqueja....

Plou. No, només plovisqueja.
Ara les fulles semblen d’argent,
de bonze, les de color de vent.

La teva cara és un poema de vida.
Plovisqueja, els ocells estan arraulits,
els gats amagats, les plantes
ufanoses i trempades, les pedres
tenen ànima i vida pròpia.

Els campanars tenen els campanes
aturades, l’àngel beneeix la pluja.
D’alguns balcons treuen el cap
un gerani; al passeig les palmeres
danses d’alegria, els bancs buits.

Plovisqueja, en cada gota
el ves d’un poema, el verb
net de gramàtica, tres vocals
i una consonant, la cal·ligrafia
dels núvols, l’escala del cel...

Olor de pa cuit amb llenya.
Les barques amb la metàfora
a la sorra, els rems fan
mots creuats, el far em fa l’ullet.
Plovisqueja als teus llavis
 creix la fertilitat del desig...
onatge

diumenge, 8 d’abril del 2012

Dues copes de paraules...














Dues copes de paraules
i un plat d’accents.
Un brindis prenyat de desig...
Dos éssers, dona i home
a la mateixa jungla,
on primavera i tardor
llauren i sembren vida.

Amb gramàtica escrivim
el nostre dia a dia...
Estimem la nostra nuesa
per això la respectem.
Traspassem fronteres
agafats de la mà.

A la teva pell ressegueixo
el poema sense paraules.
Ens coneixem de fa temps,
encara ens podem mirar als ulls...

Sabem llegir els mutus silencis,
i la revetlla dels somriures.
Cantem amb la música
dels sentiments, dues veus,
dos ritmes, la mateixa
cançó de vida, dues
tempestes, la pluja per tots dos.

Venim d’una primavera,
som fulles de tardor,
anem junts a l’hivern
on el xiprer creix amb nosaltres.

Ara és temps de cafè
i receptes d’herbolari, menjar
poc i pair bé, per fer tard
no cal córrer, que on anem

és dins de nosaltres...
onatge

dimarts, 3 d’abril del 2012

A la terra de l'ànima...















“S’esquitlla l’instant
per les parets del temps.
Serva’l dins del cor”.


L’instant és feble a la fornal de viure
i és fort a l’enclusa del cada dia.
L’instant que fa sortir el sol
o la lluna, el que obre la
cremallera dels núvols
i neix i surt enfora la pluja,
de vegades amb la bufanda
de la tempesta, l’instant
entre llàgrima i somriure,
entre la rosada als llavis
i la carícia que els acarona...


Per les arestes del temps
van florint flors
i hi anem perden pètals,
també des de les arestes
atalaiem el mar on sempre
hi tenim viatge
amb vaixell de paper
la vela del poema,
el timó del vers,
els rems de la metàfora...

Dins del cor, l’almívar
de la sang, el galop
dels sentiments, el batec
de viure i volar amb
l’estel de vida.
Servem tot el que ens penetra
se’ns llaura sembra i arrela
a la terra de l’ànima...
onatge