Una abraçada sense espines...

Enguany les roses vénen retallades

però amb les espines ben esmolades...

Sant Jordi no té papers

i el drac té les flames en una caixa

al foc dels bons preferents...

Els llibres encara tenen cos de paper

i ànima profunda, menys els

que són parits per aprofitats...

Sovint només ens queden

els pètals de la rosa per

vestir la nuesa de viure.

Catalunya té un jardí en flor

però sempre hi ha un exèrcit

de gossos patanes que s’ho fan

tot a sobre de les flors,

odien les roses catalanes

i els seus jardiners, però

jo estimo les flors i

les meves arrels.

Abans el drac sabies on estava,

ara no ho saps mai,

canvia de disfressa i de

color d’americana...

es ven al millor postor,

i ens escup flames en nom

de qui sempre és el nostre executor.

Volia escriure un intent de poema,

però aquests brètols incultes

fa més de 500 anys

que m’encenen la sang...

Però mai no podran robar

els pètals d’una mirada,

els poema dels teus llavis,

la complicitat d’un somriure

en llibertat, el galop

de vida compartit amb tu.

Per haver nascut a Catalunya

no cal demanar permís.

Som una Nació lliure

malgrat que els mediocres

del país veí ens tingui

sempre el peu al coll.

Enveja i odi sempre

és una mala parida,

només engendra cretins estúpids...

Sort que els roses no entenen

res de decrets..., són roses

per elles mateixes, no creixen

de cap pol·len polític.

Qui no guarda una rosa,

que li recorda un temps,

un sembrat d’emocions i desigs,

un sant Jordi arrelat a l’ànima,

aquell llibre amb una dedicatòria,

un passeig entre llibres i roses...

El sol dóna tremp a les quatre barres,

que mai no destruiran quatre bandarres.

Ara només hi ha dracs de mitja

flama sense foc ni caliu.

Deu ser l’edat que em fa mitificar

una mica el passat; però jo

tinc records en flor...,

ferides d’espina amb cicatriu d’enyor.

Et regalo aquesta rosa, potser

no és la més bonica, però

vesteix pètals de passió...

A temps de lluna et cantarà versos,

i a la fornal del sol tindrà

tremp d’il·lusió,

amb la teva rosada no

es marcirà mai,

abraça-la amb somriures,

ella dansarà amb tu les llàgrimes,

sota del coixí, desvetllarà somnis

en almívar d’amor,

esdevindrà poema de rima mútua.

Al cor de la rosa hi ha

el pol·len de l’amistat.

Ara per la transparència

s’ha sabut que Ell cobra

una pensió vitalícia de

quan fou sant en exercici

de jornada laboral, cobra 

drets d’autor per la llegenda...

Donat que és patró

d’altres països, cobra de varis llocs,

això sí, és molt sant,

no diu que no a ningú...

En el fons del fons

té bon cor, com tots els sants.

Aquest any no està gaire content

perquè ha de pagar a hisenda...

fins ara es veu que tot era per avió.

Està molt ben relacionat amb tothom,

amb el poble, amb l’església, i al cel,

ah, i les editorials li fan grans regals

perquè mantingui viva la tradició.

Vaig a comprar els roses,

aquest any amb els retallades

no en podré comprar tantes,

-Tantes?

És que el meu cor és així

I no seré jo que li

porti la contrària...

Et desitjo la millor rosa

la que bressoli els teus sentiments

o els desperti, i un llibre

amb les pagines plenes de vida!

Ara sant Jordi viu

en un balneari,

menjar poc i pair bé,

i li fan massatges a diari.

El drac continua sent

el bandarra de sempre!

Una abraçada sense espines...

Diada de sant Jordi 2012,

onatge