“S’esquitlla
l’instant
per
les parets del temps.
Serva’l
dins del cor”.
L’instant és feble a la fornal de viure
i
és fort a l’enclusa del cada dia.
L’instant
que fa sortir el sol
o
la lluna, el que obre la
cremallera
dels núvols
i
neix i surt enfora la pluja,
de
vegades amb la bufanda
de
la tempesta, l’instant
entre
llàgrima i somriure,
entre
la rosada als llavis
i
la carícia que els acarona...
Per
les arestes del temps
van
florint flors
i
hi anem perden pètals,
també
des de les arestes
atalaiem
el mar on sempre
hi
tenim viatge
amb
vaixell de paper
la
vela del poema,
el
timó del vers,
els
rems de la metàfora...
Dins
del cor, l’almívar
de
la sang, el galop
dels
sentiments, el batec
de
viure i volar amb
l’estel
de vida.
Servem
tot el que ens penetra
se’ns
llaura sembra i arrela
a
la terra de l’ànima...
onatge
M'agrada molt, el poema curt i el llarg, l'instant allargat.
ResponEliminaAixò de " dins del cor, l'almívar de la sang"...m'ha impactat!
ResponEliminaque passis molt bona setmana santa maco, cuida't, un petonás
Un instant pot ser efímer, però n'hi ha que valen per tota una vida, tot depèn de la intensitat en que els visquem, segur que el record de molts el tenim arrelats a la terra de l'ànima...
ResponEliminaM'agrada l'instant entre la llàgrima i el somriure!