dissabte, 30 d’octubre del 2010

Gràcies.


Quan el gran fred

et penetra sense

que li obris la porta,

deixa’l passar,

també és vida.

Però no t’oblidis

de viure i no

et deixis lligar

per cap creu...

Que ningú no

et robi el teu

silenci, en ell

hi ha la teva veu,

ell és la joia

del teu ser...

No et facis

massa preguntes,

tot és més senzill

del que ens preguntem.

Del darrer foc

sempre en som

una flama...


No cerquis la

felicitat enfora;

tot està dintre teu.

La lluna regeix

les teves marees

de dona, ves

al seu onatge.

Et desitjo que

la rutina social

no et faci mai

bon profit...

Per la vida

no hi caminis

ni massa de pressa

ni massa a

poc a poc,

camina al teu aire.

Segurament

que pensaràs

que estic foll,

i a mi què.

He tingut ganes

de collir quatre

mots i unes paraules.

L’accent és net,

com a molt

hi ha alguna

metàfora...


En el fons

del fons

què som

sinó això.

Intenta compartir

el viure sense

que això sigui

esclavatge o presidi.

Als sentiments

dóna’ls sal

quan t’ho demanin,

i caliu quan calgui.

Tu que tens ulls

per veure la vida,

no et deixis

enredar per cap

fals profeta.

Quan et vinguin

llàgrimes sembra

llàgrimes, elles

fertilitzaran la

terra de l’ànima.

Però no t’oblidis

de sembrar també

la flor del teu somriure.


El temps és una dalla

que va segant

el nostre camp

de vida, no

ajornis el viure.

Estimar no té

sinònim, morir,

tampoc.

En tota tempesta

sempre hi ha

un far que et

guia a bon port.

A la revetlla

dels sentits,

balla i salta i dansa,

respira les flors

de dia i els

cactus de nit.

Et desitjo

que la brisa

no sigui

mai oratge,

i si és..., ferma

bé portes i finestres.


Sempre és millor

anar contra corrent

que no deixar-se

endur pel corrent.

Si camines

descalça per la sorra

veuràs la teva petjada.

Trobaràs petxines

buides, testaments

d’amor, promeses,

penyora de lluna

entre la roca bruna.

A la barca

la xarxa plena

de poemes nascuts

d’il·lusió i passió.

“A lo poble” hi

tens les teves arrels.

Totes les llengües

d’enveja, com si

fossin castanyes

posa-les al foc

i remena lentament...


Tens la força

de ser dona-persona.

Tens les arrels

indòmites

només la llibertat

de viure calma

el teu crit,

i si estimes

ets bressol de

passió i desig.

Trobaràs el teu

company per fer

el camí, llavors

serà igual on

estigui escrit

el destí, viuràs

l’ara i aquí.


Ara ja deus

haver vist

que la meva

relació amb

les paraules

és una follia

sense avís.

Et desitjo

un bon bagatge

i vida, i que

siguis feliç

no t’ho puc

donar per escrit,

vas i aniràs

fen el teu camí

i quan trobis

una cruïlla,

hauràs de


decidir...


onatge

divendres, 29 d’octubre del 2010

Miralls trencats...


Miralls trencats

que sempre en

falta un tros...


Arbres verds d’ombra.

Sense fruit.

La seva dolçor

és l’ombra.


Paraules de

bones arrels

en mala llengua...


La mala bava

de vegades

és de maternitat

femenina,

i altres és

d’estupidesa

masculina.


El carrer buit,

només el gos

de la veïna.


La lluna.

Els arbres.

I algú que mira

des de darrera

de la cortina.


La tos

del no fer res.

El gemec

de la porta que

no és oberta.


Al fòrum

dels sentiments

sempre hi van

quedant pedres,

flors, llàgrimes,

fred, gel, caliu...

paraules no dites,

aigua sense set,

mel que mai no

serà als llavis...

Sentiments ferits.

Ferides de sentiment.


Dates i anys

sense cap herència.

El patrimoni

sempre és de l’ànima,

del cor, i d’això

el notari no

en sap res...


onatge