Segur
que només són un número
a l’índex del gran llibre de la vida,
però jo no em crec això.
Potser ni una lletra en la paraula viure.
Però és igual, avui sento
l’aigua freda a la cara,
i sé que el foc pot cremar o escalfar.
Sóc crit i silenci,
i em sento de ser-ho.
Sóc l’alè que s’enduu el vent,
l’aire que fa caure les fulles,
l’onada que duu el mar a la platja,
la primavera que fon la neu,
la veu que trenca el silenci.
Sóc l’ocell que vola amb
una cadena a les ales.
era el moment del
temps que ja ha passat...
Ja no encenc espelmes
a cap divinitat, em podria cremar...
No hi ha camins de pedres o espines,
hi ha el camí que seguim.
Malgrat que de vegades
mirem la brúixola de la confusió,
i el nord és un punt negre
en un mapa de carbó.
Sóc la tinta que escriu el poema,
també la que escriurà el meu epitafi.
Però ara en lloc d’escriure
allà escric aquí.
El cant de la tenora m’esborrona
i em recorda i em desperta l’ànima.
A la revetlla de viure, pocs
coets i més flames,
i no beure massa per poder
veure les estrelles, i la lluna
que és la gran dida...
No hi ha cap sant que hagués estat dolent,
potser per això tots són sants...
Tothom situa la ventafocs davant
del foc que més li convé.
La vida és el país de les meravelles,
llàstima que de vegades falta l’Alícia,altres
falta
el país...
onatge
Esperem que no no falti el país....i més que un número a l'index ets pàgina i full, coberta de llibre, estrofa i poema!
ResponEliminaHola Elvira FR, ja no ho sé que ens falta..., de moment sembla un país endormiscat amb un exèrcit de saltinbanquis... Gràcies pels elogis inmerescuts.
ResponEliminaDes del far, bona nit.
onatge
Ens falta consciencia de pais, de tornar la vista enrere i veure on érem i on som, de lluitar per la nostra llengua, les nostres arrels i sobretot per defensar tot allò pel que els nostres avis i pares varen deixar-se l' anima.
ResponEliminaLluitar malgrat els venuts, malgrat que sigui a contra corrent, lluitar per allò que estimem, per allò que volem, pel que anyorem,units i fent força i només així aconseguirem la llibertat d'un país que clama la seva identitat.
Ey no és un manifest de res, es només un sentiment.
ResponEliminaHola Martona, m'ha fet mirar i buscar la bandera, l'urna..., i ja estava disposat a tornar a publicar l'anunci que diu: canvio guitarra per fusell, estic fart de protestar cantant! Somric per sota el nas... Tens raó amb el que dius, però després surts al carrer i ens trobem el que hi ha...
ResponEliminaDes del far una abraçada de pau.
onatge