Tinc el mal geni...

Tinc el mal geni

forjat a la fornal

i a l’enclusa de la meva vida.

Potser m’he endurit, sí,

però sense perdre la tendresa.

M’agraden les roses

amb espines i tot.

Procuro no llaurar ni sembrar

tòpics enlloc.

Sé que no és bo posar

plom a les sabates,

el camí es fa més dur,

el peu pateix, i les sabates uf...

No cal guardar pedres

si no són per construir.

Però mal geni perquè,

perquè del gris no

m’agrada que en diguin negre,

tampoc no m’agrada

que em diguin que la creu

no es pot desclavar

i fer-ne dues dreceres paral·leles...

No tinc conviccions acabades,

tot és viu i evoluciona com jo.

Tinc una bona espatlla,

quan era jove hi duia la motxilla,

ara hi duc la vida.

A la copa dels somriures

també hi tinc brindis,

i alguna copa trencada...

Els brindis dels somriures

arriben a l’ànima,

i enriqueixen l’esperit.

Sempre hi ha qui poda

els somriures i queda

per sempre més com un arbre nu.

Però sempre hi ha

la llavor del somriure

només cal deixar que germini.

No és bo anar contra natura,

si tenim un somriure

l’hem de deixar néixer,

no ho podem impedir,

o no ho hauríem d’impedir.

Tot és un arreveure,

un avui i un ahir.

onatge