Viatge endins...

Viatge

endins, endins de mi.

A dalt de tot el cap, que és com el far,

però per orientar-me jo, també

rep tots els vents, la pluja i el sol,

i la lluna les nits que estic sol.

I quan dona i home compartim

les arrels de viure, i d’estar vius.

Al cap, cara, ulls, orelles, llavis, boca,

nas, i el mecanisme del cervell...

Extremitats: mans i braços,

les mans sembradores de carícies,

bufetades i treball.

Cames i peus, els peus queden

molt avall, són els que m’ajuden

a caminar i fer el camí, també

són els que ensopeguen amb les pedres.

Pel mig de mi, cor, estomac, fetge,

ronyons. El cor, ai que en puc dir

del meu cor, enamorat, generós de

donar-me vida, la força de la sang.

L’estomac, la gran digestió, i les

petites, bressol de tots els estats d’ànim.

Fetge, filtre i magatzem de tot el cos,

per viure s’ha de tenir fetge.

Els ronyons fan la seva funció...

Però malgrat tot el que he dit

i el que encara em deixo,

tot això encara no sóc jo,

jo només sóc un coixí de sensibilitat.

De fet sóc un vuitanta per cent d’aigua.

Podríem dir que depèn de com

administrem aquesta aigua...

Som part de la natura i de la vida,

malgrat que hi ha tanta gent

que es creu autosuficient i independent.

Per això quan trenquem l’equilibri,

el pont, l’aliança, l’abraçada amb la natura,

les malalties ens envaeixen, per això

hi ha tantes depressions que han

conquerit un cos, una ment...

De fet sóc el mortal de nom ...,

nascut el mil nou-cents ...,

amb seny i rauxa, i content

de ser llunàtic. Sí, sí llunàtic...

onatge