divendres, 4 de maig de 2012

Bandera d'amor sense pàtria...














BANDERA D'AMOR SENSE PÀTRIA...
 

Ens ha florit l'amor per la tardor
i només tenim fulles de tu i de mi.
L'arbre de l'amor ja té arrels fora de nosaltres dos.
El riu empeny la roda que no tothom té.
Matins de primera hora, amors de segona besada.
Mai no és temps de llibertat.
Hi ha un temps en que tothom té fred.
Només l'amor pot revifar la brasa
o encendre noves flames.
Com els arbres perden les seves fulles
jo he perdut el teu fruit madur i compartit.
I com més temps passa, les arrels
més em fan tremolar, tot és massa present.
Encara no he fet foguera, i els
records no se'ls enduu el vent.
Fred de vida, vida de fred.
La taula buida i el cafè fred.
Bandera d'amor sense pàtria.
onatge

5 comentaris:

  1. El teu poema també fa tremolar... els amors sense pàtria sempre fan venir fred.

    Un poema trist però molt bonic.

    M'alegro de tornar-te a llegir, onatge...

    ResponElimina
  2. Peer sort, els arbres es tornen a omplir de fulles en la primavera, i l'arbre de l'amor segur que tornarà a arrelar al teu cor. Llavors oblidaràs el fred.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Demanaré a la primavera que s'atansi més, per tal que pugui desaparèixer, del tot, el fred.
    Una poesia plena de melangia, però molt maca.
    Contenta de descobrir-te!

    ResponElimina
  4. L'amor no sap d'estacions, pot florir en qualsevol moment...

    ResponElimina