dijous, 10 de maig de 2012

Combatre'l...










Aquest intent de poema el vaig escriure fa més de 3000 dies, suposo que no ha caducat...

El silenci colpeja, talla, estripa
i escriu a la ferida.
Pot ser el coixí de la complaença
i també la reixa de l’auto presó.

Enmig del silenci cal sentir la pròpia veu,
la paraula i els sentiments en l’eco interior.

Tots tenim la nostra nafra,
i és on ens hi va la sal i el vinagre,
la nafra és com la marca d’haver nascut.

El diàleg és la sang que ens corre per les venes
sempre amb missatge, només cal entendre’l,
o canviar-lo, fondre-s’hi o combatre’l...

onatge

10 comentaris:

  1. Respostes
    1. Suposo que cada cor fa bategar el seu missatge.

      Des del far.
      onatge

      Elimina
  2. Jo en totes les teves paraules hi sento un somriure sorneguer, en totes... T'imagino murri, que no emmurriat i prop de la cadència de l'enyor com a valor absolut. T'imagino temerós i fràgil, però agosarat quan la lluna plena s'amaga i no ens mostra cap cara, quan es gira d'esquena i no il·lumina cap rostre. No sé quin és el buit enorme que omple tot el teu ésser, però també l'imagino com un globus que s'infla i ocupa tot l'espai quan potser ni tu mateix voldries. La C va marxar amb un ponent dolcíssim, però la vida és fer un pas rere l'altre. Una bona amiga, un dia em va dir: les experiències viscudes intensament, encara que ens provoquin melangia, cal cosir-nos-les a la pell per recordar-nos a tothora qui som i com en som de capaços de viure plenament. Abraça't a la primavera i escolta bé el missatge que en reps. Omple el silenci, estripa'l tu a ell, escriu sobre els seus fulls en blanc els teus somnis. Fes-lo fora. No és un bon okupa.El silenci és germà de la por... Sé de què parlo.

    ResponElimina
  3. Amb això és amb el que et quedes? Potser ha estat només un error tipogràfic... No t'hi encaparris :)Jo també llegeixo entre les teves línies i els teus silencis! Què et pensaves?

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'he quedat amb tot... La digestió la deixo per la nit. M'has fet un Tac...

      Elimina
  4. Per mi, el silenci, és més un coixí de complaença que una reixa de presó...això no vol dir que no escoltem la nostra pròpia veu com un remoreig de fons...
    Com la remor de les ones, des del far!

    He fet una marató pels teus blogs, em pensava que t'havies quedat a viure al Facebook!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola M. Roser, no, no m'he quedat a viure al facebook...
      A mi el silenci m'encanta, el seu eco, i si hi ha solitud, llavors ja és un trio... Gràcies per la teva fidelitat al far, ell també t'ho agraeix.

      Des del far una abraçada en silenci.
      onatge

      Elimina