diumenge, 20 de maig de 2012

La nostra nuesa...
















Han passat anys,
temps, ens coneixem
des de fa temps, des
d’abans d’ahir o l’altre...,
sempre hi ha l’eco
del teu somriure,
el mar de la teva mirada
(que sempre és viatge).
A la vida sempre hi ha
un eclipsi, però la lluna
no ens deixa mai.
El temps sempre
és un estel que vola
al cel de la vida.
La felicitat no sabem mai
sota de quina pedra està,
en quina flor, quins
pètals vestiran la
nostra nuesa...
I vivim i respirem
i desitgem... i en la
nostra caducitat volem
compartir, i el cor batega
i no som una durícia tosca.
Què sabem dels anys
i els calendaris...,
“res més lluny de
la meva imaginació”
que fer ni un resum
ni un balanç, però sí
parar taula amb els records
que sempre mantenen la dolçor
(si en tenien), i al plat pla,
el temps viscut lentament,
ens hem fet grans, que
potser no vol dir madurs,
però som nosaltres,
quan la boira abraçava Montserrat,
i quan la brisa
era l’almívar al port...
Que ha passat amb les cruïlles que
no ens trobem mai,
però no calen carrers,
sempre hi som...
onatge

2 comentaris:

  1. El temps sempre
    és un estel que vola
    al cel de la vida...

    I qui és que deixa anar o agafa la corda?

    ResponElimina
  2. El temps em porta l'eco d'un somriure i el mar d'una mirada...I oblidem-nos del calendari i que
    l'eclipsi no ens capgiri la vida...
    Que volin estels cap el far.

    ResponElimina