Un intent de poema de la llibretada...
Les parpelles
eren un núvol gris
damunt
dels meus ulls,
la
meva mirada esdevenia grisa.
L’horitzó
és unes flors llunyanes,
pètals
i pol·len tot al vent,
el
mar és tan gris que no
té
rutes ni far, la sorra
és
un desert vivent.
De
cop tots els silencis interiors
es
van aturar, ni eco ni silenci.
El
dia passava de tenir vint-i-quatre hores,
a
no tenir-ne cap, ni hores ni temps,
tot
és com un temps pla.
La
malaltia ha envaït
el
nostre sembrat de vida.
Les
il·lusions tenen la dalla del mal
damunt
del cap, tot penja d’un fil d’atzar...
onatge
L’horitzó és unes flors llunyanes,
ResponEliminapètals i pol·len tot al vent.
De vegades el temps s'atura en un racó...
ResponElimina“Tot penja d’un fil d’atzar”... o de les Moires del destí, que amb saviesa no deixen res a l’atzar i et porten pel millor camí.
ResponEliminaInteressant això del temps pla...Però el mar si que té un far, on sovint i viatgen sentiments seguint els ecos del silenci...
ResponEliminaM. Roser