Vaig descobrir a la Mònica Esbert gràcies al bloc de la meva amiga i també escriptora Sílvia Romero, caducitat inmediata -blocs.mesvilaweb.cat-. No va ser aquest el primer títol que vaig llegir, aquest va ser el segon, i en paraules de la mateixa Mònica és el que més li agrada. Un petit fragment per fer un tast i no desvetllar tota la trama del llibre. Un llibre per acompanyar.
Mentre pronunciava aquelles paraules sense sentit, va apropar els llavis a la meva cicatriu i la va besar. Va ser un petó infinit, no separava la seva boca de la meva pell. Vaig notar-me del tot alterada i vaig tenir por de patir un atac. Em feia pànic no poder controlar el pols.
Aquella imatge era més surrealista que els meus quadres: una noia tan menuda com jo, recolzada damunt del quadre d'una exposició, mig nua, abraçada per un gegant de dos metres vestit de negre que no deixava de besar la cicatriu del meu cor.
Amb les meves mans damunt els seus cabells blancs vaig...
Aquella imatge era més surrealista que els meus quadres: una noia tan menuda com jo, recolzada damunt del quadre d'una exposició, mig nua, abraçada per un gegant de dos metres vestit de negre que no deixava de besar la cicatriu del meu cor.
Amb les meves mans damunt els seus cabells blancs vaig...
Podreu llegir la continuació amb el llibre a les vostres mans. Tindreu bona companyia.
onatge
Ep, que no es fa, això de deixar-nos amb la mel als llavis...!
ResponEliminaSembla un llibre interessant per intentar trobar-lo i veure com continua. Tot i que, bé, això d'un home besant la cicatriu del cor..., potser poques dones amb cicatriu ho trobaran creïble...
Una abraçada.
Hola galionar, tens raó, potser és una mica intencionat, però el llibre s'ho val...
ResponEliminaUna abraçada creïble.
onatge
Pinta bé, el buscaré. Gràcies per la recomanació! :-)
ResponElimina