dimarts, 2 de març de 2010

A la brisa del temps.

Somriu el dia, la vida

m’ensenya les dents...

Camino entre vents.

Somric content.

L’amor no es pot

deixar en herència,

s’ha de compartir.

Les fulles de vida

han anat caient a les flames

i ara tinc cendra de vida,

cendra lleugera com el vent

que du la vida.

La durícia ha conquerit

la tendresa dels meus llavis.

Avui semblen una ferida resseca

a la brisa del temps...


onatge



4 comentaris:

  1. Onatge, les durícies del temps te les guariran, sens dubte, els petons que la brisa del demà et portarà, i els teus llavis recuperaran la suavitat dels pètals de la rosa (sense espines).

    ResponElimina
  2. galionar gràcies pels teus bons desitjos.

    Salut i roses.
    onatge

    ResponElimina
  3. I Onatge, de vegades hem de buscar remeis més ràpids, una crema de cacau o vaselina pot anar bé, però lo millor, fer llargs i tendres petons.

    Petoneeeeeeets!
    maijo

    ResponElimina
  4. maijo, sóc partidari dels remeis naturals, sempre aplico allò de: si et fa mal posa-t'hi fulles, això sí, fulles catalanes...

    Salut i fulles.
    onatge

    ResponElimina