dimecres, 24 de març de 2010

Miro el mar indòmit...








Miro el mar indòmit, l’onatge té la

fortalesa de l’eterna joventut, la força

de la sang eternament jove, ai el mar!

Però a la vida res no és etern.

Tot va canviant, tot va mutant.

Hi ha el que caduca, el que passa,

el que mor. Tot regenera un nou temps,

un nou record. Fins i tot de les cendres

en reneix un nou foc, i les primeres

flames ja només són un record.

Però no per això hem d’abandonar...,

la nostra flama està en l’ara i aquí.

És ara que ens acompanya la lluna i el sol.

Tots tenim el faristol amb la

partitura de la nostra vida, la nostra cançó,

el nostre poema, la nostra foguera,

tenim ulls per veure, peus per caminar,

mans per treballar i acariciar,

i el cap que és i ha de ser un tot.

La felicitat no està en tenir

el que creiem que ens falta,

la felicitat està en la grandesa de viure

i compartir tot el que tenim.

Creure que sempre ens falta alguna cosa,

és una mentida inventada i imposada.

Una copa de silenci, no té preu,

i el ric no la pot gaudir perquè

sempre creu que li falta alguna cosa...

Escriure un poema i posar-lo en almívar de lluna,

és una riquesa. Saber estimar

no és comparable a res...

Fer volar l’estel de vida en el vent de l’ara.

Voler i tenir la veritat absoluta

té el preu de ser desgraciat.

La televisió i la publicitat no vénen la

veritat absoluta, només juguen a enganyar-te,

només et fan creure que

ets infeliç perquè no tens...,

el que no sap la publicitat és que ja ets feliç

amb el que tens, i que no vols caure

en la bogeria del que no tens...

Anar al bosc i sentir la força dels arbres,

la força i seguretat de les seves arrels,

i les seves fulles, el seu fruit.

La serenitat del bosc i saber que

perdurarà més enllà que no jo.

El vol en llibertat de la gavina.

El tresor del cant dels ocells.

La força de les llàgrimes, el sembrar del somriure.

La galàxia entre dona i home.

L’horitzó i la rosada de l’amor.

Tenir la sort de sentir vida.

Tot això la publicitat

no ho pot vendre – per sort -,

ni tu ho pots comprar, només ho has de sentir.

Només has de tenir la senzillesa

de caminar descalç.

El cor és un poema, de vegades hi falta una coma,

un punt i a part, un verb mal conjugat,

paraules que no entenen la lletra,

però sempre és poema de viure.

La sang és el somni que ens manté i ens fa viure.

Només ens cal la voluntat de viure,

això ningú no ho pot fer per tu.

onatge

8 comentaris:

  1. Quin cant a la vida! Quin homenatge a la felicitat de SER, com som, meravellosos i perfectes en la nostra essència. Que la gran mentida de tenir no ens enganyi sobre sucedanis de felicitat...

    Poesia i silenci basten per somriure eternament.

    Gràcies per aquestes paraules tan boniques.

    ResponElimina
  2. Voluntat de viure ho inclou tot, ho abraça tot, el dolor, la por, l’alegria, la felicitat...
    Voluntat de viure, és el resultat de la nostra infatigable recerca per trobar significat a la vida. És la síntesi dels nostres esforços, aprenem a simplificar el pensament i ens deixem fluir en la consciència incondicionada: “Només has de tenir la senzillesa de caminar descalç”.
    Gràcies, Onatge.

    ResponElimina
  3. El mar indòmit i les persones ens resistim a ser feliços, a trobar el significat. Potser algun dia riurem de tanta simplicitat!

    ResponElimina
  4. Cant d'homenatge a la vida, al dia a dia. I del que ens anem trobant des de que naixem.

    Fantàstic

    Salutacions, i feliç pasqua.

    >Jordi Cirach

    ResponElimina
  5. Mònica, sóc dels que creuen que val més ser que tenir, però ara sembla que tot s'hagi invertit una mica (...).
    maijo, descalç ja hi camino però de vegades està ple de vidres trencats...
    Cèlia tens raó, algun dia descobrirem la "simplicitat".
    Imperdible, potser algun dia l'imperdible no caldrà que ens aguanti l'ànima, somés sostentarà transparències a la lluna.

    Una abraçada senzilla però profunda.
    onatge

    ResponElimina
  6. Bé, com que el darrer poema publicat posterior a aquest, "Brindarem..." no dóna opció a deixar comentaris, t'escric aquestes ratlles per fer-te saber que és un dels que formaran part de la meva col·lecció de preferits, dels que m'han arribat amb més força. M'imagino que qualsevol dona voldria sentir-se en la pell de la protagonista i saber que pot despertar tots aquests sentiments.
    Felicitats i una abraçada.

    ResponElimina
  7. galionar, em sap greu que no puguis entrar al poema de més amunt. Ja saps que sempre tens la porta ben oberta i que a onatges sempre hi ets benvinguda. Deu ser cosa del sistema. Gràcies per les teves paraules, que en tot cas el mèrit és del poema.

    Una abraçada indòmita.
    onatge

    ResponElimina
  8. Els poemes, onatge, no són més que un recull de mots que un cor ha dictat; per sí sols no en tindríen cap, de mèrit, igual que davant d'una peça musical que ens emociona no hem de pensar tant en l'intèrpret que ens la fa arribar sinó en l'autor que la va compondre...
    Una altra abraçada.

    ResponElimina