divendres, 5 de març de 2010

L'abraçada pel fred...


Les onades seran l'abraçada dolça de sal.
Sembrarem camps llaurats sense marge.

Respirarem en la mirada de l’altre, com si els

pensaments no dits fossin l’oxigen.

En la teva pell fina hi forjaré carícies

rudes, però tendres.

Compartirem la vida, sense temps estalviat.

El temps no vol usura, s’ha de viure.

El vent et vesteix els cabells a la cara,

la teva feminitat respira als quatre vents.

La roca dura i ferma, el mar la va arrodonint,

fins que desapareix en fina sorra.

Olor de mar, petxines per arracades,

la sorra relliscarà pel pendís dels teus genolls.

Si arriba la lluna, cercaré els teus llavis.

A la carena del teu pit, dos estels.

Bufaré per treure la sal, i t’oferiré aigua dolça.

Serem dos vells amics en l’aventura de la vida.

De dues dreceres en farem un camí,

de res serviran els vells mapes,

els camins seran nous.

Una sola pluja per la mateixa tempesta.

Un, haurà de dir adéu a l’altre...,

però mentre caminarem junts, serem.

Per molt de vent que bufi, sempre tindrem un recer.

L’abraçada pel fred, i la frescor dels llavis

pel temps d’amor.

onatge


2 comentaris:

  1. A l'estiu, em deixaré abraçar per les onades perquè m'arribi tot l'amor del mar!

    ResponElimina
  2. Cèlia hi ha un mar que t'espera. L'abraçada del mar és molt gran. Vigila però que no se't quedi per sempre...

    Una abraçada.
    onatge

    ResponElimina