Tenim un
terra de tardor,
un asfalt de fulles,
tenim una tardor personal,
i volem escollir
l’arbre de les nostres últimes fulles.
Tenim fulles d’il·lusió, de desenganys,
fulles d’amor i de desamors,
tenim fulles de vida, i color,
la pluja no ens mulla les arrels,
però la rosada ens humiteja la vida,
i esdevenim fèrtils a les il·lusions,
a les ganes de viure, tot està en el cor.
Tenim més records que vida per respirar.
Però som rics de desigs i d’il·lusions,
il·lusions que són el motor de vida,
el mar de passions.
Camino per entre les fulles,
cada fulla, un color,
una textura, una vida,
la branca d’un arbre,
algunes trepitjades,
d’altres escombrades pel vent,
algunes fulles conservades.
Tardor de diferents edats,
tardor personal a l’arbre
de la vida de cadascú.
Primaveres cada vegada
amb més flors que no
arrels a l’arbre del desig,
primaveres d’última florida.
Ja hem pujat al tren de destí,
amb data final.
La vida, viatge amb peatge.
Tot és normal,
a la normalitat pròpia.
Tardor de fulla caiguda,
però de sol
als llavis...
onatge
Des del dia que ens pareixen que estem escrivint el nostre destí, onatge; tot el que vivim és el nostre destí. M'agradaria arribar a la vellesa, a encarar aquest destí cap al final amb els teus darrers versos: "Tardor de fulla caiguda però de sol als llavis..."
ResponEliminaUna abraçada encara tardorenca.
La pujada al tren del destí amb data final, la percebo des de l'inici de la primavera de la vida. La tardor sí que la veig amb totes i cada una de les fulles que esmentes. Les caigudes i trepitjades em produeixen tristesa.
ResponEliminaJo en canvi faig una lectura diferent... transmet il·lusió i saba nova.
ResponEliminaImatges com: Volem escollir l'arbre de les nostres últimes fulles... Esdevenir fèrtils a les il·lusions...i aquest final genial que diu tardor de fulla caiguda però de Sol als llavis, genial!!!!