Vespres de companyia,
sense pressa, sortiria
el sol, i naixeria el nou dia.
Una abraçada de paraula, amb el
sentiment ben endins.
Al poema de la vida, hi hem escrit
alguna paraula, una coma, un punt i seguit.
Vespres de tempesta represa,
de calma respirada.
Patrimoni d’ànima, que no es pot
deixar en herència, ni comprar ni permutar.
El record de quan feia sol,
i els nostres cors es fonien,
per viure al ritme d’un de sol.
Avui el fred ha glaçat els poemes,
avui els folis estan rígids i freds,
coberts de pols i cendra.
Ja no cal aigua de lluna, ni perfum de mar,
ni la sorra per caminar...
onatge
Onatge, potser durant moltes estones en les festes nadalenques els nostres ànims se senten rígids i freds, com els poemes glaçats que esmentes, però que res ni ningú ens apagui la flama que tots duem al cor..., encara que de vegades, de tan petita, creiem que s'ha consumit del tot.
ResponEliminaVa, que et quedi bona l'escudella!