dijous, 23 de desembre del 2010

Et convidaria a una tassa de temps...










Has esquinçat el meu paper,

has estripat el meu poema de viure.

Bruixes sense escombra. Lluna de nit

on les flames són un convit.

La copa amb l’aigua de la teva mirada.

El teu record com una vida enyorada.

Paraules escrites en paper de silenci,

i en la gramàtica del cor, un accent inexistent.

He galopat amb el cavall dels sentiments,

una carena, una vall i el mar fins a ponent.

El teu somriure ha quedat en mi

com el record del cementiri.

Les teves paraules ja són cendra sense flama.

El teu nom ja és cançó i epitafi.

Bufo la teva rosa perquè no en quedi cap pètal.

Esborra les meves petjades del teu camí.

No esgarrapis el meu record, que no t’he de sentir.

Et convidaria a una tassa de temps,

però tu, t’has acabat...

?


onatge

1 comentari:

  1. Tant de bo, onatge, existissin les tasses de temps...

    Una tassa d'abraçades...

    ResponElimina