dilluns, 20 de desembre del 2010

M'agrada compartir el diàleg amb tu.














No hi ets però estàs al

meu balancí de la memòria,

al vaivé dels sentiments.

Sento la teva veu en el diàleg

que només tenim tu i jo.

El vent enlaira l’estel

de la teva joventut,

les teves cendres són

lleugeres com l’aire.

A la vida de tots sempre

hi ha un maleït moment.

Un moment que és la frontera

entre la vida i la mort,

entre viure i morir,

i quasi sempre no podem fer res

per no traspassar-la...

Al teu testament de vida

hi ha els meus sentiments per tu.

La vida és com una gran ruleta...

I de vegades la vida

tira els daus per nosaltres.

Avui tens el pa de l’eternitat,

però aquí sempre tens un plat a taula.

El teu somriure és les flors

que viuen al gerro de la vida.

La drecera de la mort

t’apartà del camí de la vida,

et va fer perdre el tresor de viure.

Quan prenc cafè el vaig

assaborint amb el teu record.

Quan plou miro als vidres

les gotes de pluja i sé

que tu estàs més enllà...

Quan pel matí surt el sol

sé que tu també t’enlaires

ni que ho facis en silenci.

Ara les teves il·lusions són

impàvides com el teu cos...

Ara no et cal rellotge,

tu ets el temps.

Tu ets la font de tots els records.

El teus dies sempre tenen

las mateixa lluna...

Potser parlo massa i trenco

la teva harmonia, la

teva quietud...

Però m’agrada compartir

el diàleg amb tu...

onatge

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada