No hi ets però estàs al
meu balancí de la memòria,
al vaivé dels sentiments.
Sento la teva veu en el diàleg
que només tenim tu i jo.
El vent enlaira l’estel
de la teva joventut,
les teves cendres són
lleugeres com l’aire.
A la vida de tots sempre
hi ha un maleït moment.
Un moment que és la frontera
entre la vida i la mort,
entre viure i morir,
i quasi sempre no podem fer res
per no traspassar-la...
Al teu testament de vida
hi ha els meus sentiments per tu.
La vida és com una gran ruleta...
I de vegades la vida
tira els daus per nosaltres.
Avui tens el pa de l’eternitat,
però aquí sempre tens un plat a taula.
El teu somriure és les flors
que viuen al gerro de la vida.
La drecera de la mort
t’apartà del camí de la vida,
et va fer perdre el tresor de viure.
Quan prenc cafè el vaig
assaborint amb el teu record.
Quan plou miro als vidres
les gotes de pluja i sé
que tu estàs més enllà...
Quan pel matí surt el sol
sé que tu també t’enlaires
ni que ho facis en silenci.
Ara les teves il·lusions són
impàvides com el teu cos...
Ara no et cal rellotge,
tu ets el temps.
Tu ets la font de tots els records.
El teus dies sempre tenen
las mateixa lluna...
Potser parlo massa i trenco
la teva harmonia, la
teva quietud...
Però m’agrada compartir
el diàleg amb tu...
onatge
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada