M’assec
a la terrassa
i em trobo
la nit,
s’acosta
la brisa.
La lluna
ens mira.
El mar ha
pausat l’onatge.
El silenci
ens abraça
decidit però
amb delicadesa.
Sento l’aire
com entra i surt
de dintre meu.
Un ocell tronera
torna al niu.
Els arbres reposen
el fullam.
El far em
fa l’ullet.
La brisa
em duu
sal del mar,
no sé si
tinc res
a conservar...
onatge
.. i tant que sí: Una magnífica visió nocturna del litoral.
ResponEliminaCom que no? Tot el que dius!
ResponEliminaBona nit, onatge!
Oitant que sí que hi ha coses a conservar!, tu mateix les descrius amb calma i bellesa...
ResponEliminaConserva aquest instant, que tan bellament descrius.
ResponEliminaRafel, de vegades tot són visons...
ResponEliminaCarme et faré cas...
Audrey també guardaré les teves paraules...
Noves flors, aquest isntant ja el tinc en almívar de flors...
Des del far una abraçada comunitària.
onatge
No tenir res a conservar ens dóna molta pau, com la que es respira en tot el poema.
ResponEliminaUna abraçada deltaica.
Imma