Tot és de gran profunditat (...?)

Tot és de gran

profunditat! (...?)

Diuen que hi havia

una estrella...; ara estem

tan estrellats que ja

no en veiem cap.

Tot es fa en funció

d’una data al calendari

més que d’un sentiment al cor...

Tothom busca i troba

excuses a favor i en contra.

Cada núvol té la seva pluja,

i cada pluja la seva tempesta...

Tallem flors i més flors,

les desfullem fins que

no en queda ni pètals ni cor.

Pretenen vendre’ns els camins

com si fossin retallables

impresos per una multinacional

fecundada pel gran capital...

Sotanes massa llargues

que quan se les treuen

queda tot el mal a la vista.

Prediquen una felicitat

de postal..., amb un fruit banal.

Els que acaben l’any

-com fa tants anys-

i només parlen de si hi

hagut més mosques i

mosquits que no l’altre any...

Tot és de gran profunditat...!

Les persones que estimen

per amor, ho fan en silenci,

no surten als diaris,

no els fan homenatges,

són tan discretes,

normals i humanes...

Un pare Noel de plàstic.

Un pessebre de plàstic.

Estrelles i àngels de plàstic.

Diners de plàstic.

I el cor, també de plàstic...

Sembla que només les guerres,

les armes i els morts,

no són de plàstic...

Proclamen justícia

amb la butxaca plena.

Somriuen i només se’ls veu

les dents corcades de poder.

Prometen i prometen, però

no ens miren mai als ulls...

Envasen creus al buit

sense data de caducitat,

indigesten a tothom i a ningú.

Dues dates en vermell

al calendari, que bé!

I com una gran metàfora,

a tothom li sembla

que hi troba el seu significat...

Lentament hem anat

deixant de sembrar vida,

ara tot va al seu aire,

tot segueix un màrqueting...

Sembla allò de:

Bon vent i barca nova...

En nom de res condemnem

a morir de gana,

a viure sense amor;

mentrestant els grans bancs

es freguen les mans d’or...

La nit dels ignorants

és fosca i molt gran.

N’hi ha molts que ja

s’hi estan bé, no es

volen ni aixecar ni despertar...

Sembla que tot sigui

una qüestió de pilotes,

i cadascú estima els seus colors.

De vegades sembla

que la humanitat

no sigui humana,

i sense cor, i sense tendresa...,

potser tinc les diòptries

equivocades i tot

ho veig d’un altre color.

Ah! Nadal Bo, que una mica

més i me’n descuido...

Nadal, 2010

onatge