Carrer i caminar,
però el pensament viatja lluny.
El cor a la frontera, amb passaport de sentiments.
Lluny molt lluny, la nit fa curt el camí.
Estimar no té viatge, només el respirar compartit.
Carrer, carrer amb la rosada de la nit,
balcons amb roba mal estesa, la pols ja no és lliure,
camino, però el pensament vola, dóna la mà als núvols,
dialoga amb una estrella, el sol bufa suau la vida.
Carrers sense nom, però amb casa concreta.
La paraula que dibuixa dintre teu, felicitat,
estat d’harmonia, serenitat, i enyor del temps robat.
El perfum de la paraula ens penetra,
ens obre la finestra i ens fa respirar.
Carrer empedrat, on el caminar no hi deixa petjada,
però cada caminada, deixa pedra desgastada.
Si la besada fos temps, viuries sempre en el temps.
només coneixes el petó fred i sense vida.
Com si la teva vida només tingués anada, sense sortida.
Carrers mal indicats, adreces interiors que no surten a les guies.
La ventada ens resseca els llavis, només la tendresa
ens humiteja, un mot ens hi gronxa una carícia.
Dues flames a l’altar de la vida.
No poder dir adéu sense
girar els ulls enrere...
onatge
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada