divendres, 3 de desembre del 2010

Nu al vent...







Nu al vent

sense exhibició,

només la

vida i jo.

Sento la sal

del mar

a la meva pell.

La lluna

escriu el

poema en mi.

Sense traves

sense barreres.


No tinc fred,

sóc vida

amb la vida.

Em sembla

retrobar-me

amb el record

de quan vaig

néixer, que

també vaig

venir nu.


Miro l’horitzó

que el que

s’hi obstina

és com

un morrió.


Els mots

se’m tanquen

amb la rosada


de la nit.


onatge


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada