dilluns, 6 de desembre de 2010

En un capvespre innocent...










La nit té mirada anònima, és freda i humida. Parets desconegudes. Els sentiments em fan un buit a l’estómac. El cor em fa un salt. Lluny de tu, tot és molt distant, i alhora tan a prop; frec a frec, mà amb mà. De l’amor no se’n pot fer inventari, tot és massa profund. La pluja ha despullat els arbres de les seves fulles. Els carrers tenen un aire romàntic i entendrit. Un sol pam és la distància d’un desert. Núvols agosarats no deixen respirar a la lluna. Els fanals dibuixen ombres al seu capritx. Mel a la ferida, abelles als llavis...

En un carrer lluny, un número ignorat, una casa sense nom. La fredor d’unes mans que no poden acariciar. El tremolor-dolor del cor que només pot estimar. Tres paraules no fan un mot, un sol mot no pot fer una paraula, però dos mots poden engendrar un diàleg, o no.

L’església té l’eco d’una paraula, i cada parròquia té els seus innocents. Somriures de mantellina, i el pit que batega amb la por del pecat. Les campanes són una alerta. La passió vaginal, i el pecat sense fer mal. Les beates curtes de vista i de llengua llarga. I el rector, que entre tantes dones sembla que vagi en safata, com una fruita del temps, com una fruita del temps, ni massa verd ni massa madur, però sempre, el senyor rector.

No hi ha diccionaris de sinceritat.

La nit, de vegades és verge i màrtir, i d’altres només és una bandarra. Hi ha nits d’estrella, i de lluna. I nits que fan sortir el sol. Nits amb les mans a les butxaques. Nits de peus descalços. Nits de cos nu, però estimat. Hi ha tantes nits, com les nits de cadascú. Orelles captadores de cultura. I cultura per orelles sordes.

El destí dibuixa i desdibuixa, però no sé si el podem estripar. “ Per sempre”, és el presagi d’una gran mentida, res no és etern, per tant no pot ser per sempre.


Llavis humits amb record de passió. Identitats d’home que es trasbalsen des de dins. Els meus peus d’home, caminen fins la flor de l’amor, l’aroma de la passió. Estampes de l’ahir amb color d’avui.


onatge

3 comentaris:

  1. Bella prosa poètica.
    M'ha agradat el que dius:"No hi ha diccionaris de sinceritat". Gran veritat.
    Salut.

    ResponElimina
  2. Tots els capvespres son innocents, els que els perverteixen són la inevitable i desmesurada passió dels que s'estimen.

    ResponElimina
  3. Mira, no sé si el text és d'avui o si ja té un quant temps, però aquest vespre he sentit exactament el mateix que descrius, quan he anat a caminar pels afores del poble.
    M'agrada l'afinitat. Una abraçada.

    ResponElimina