Dibuixar el teu somriure en el silenci de la nit,
i en la tempesta dolça dels teus llavis, es fa dia i es fa nit.
I naveguem mar enllà amb la barca del neguit.
La pluja d’estels ens il·lumina el cos i el pit.
I esdevenim orfes l’un de l’altre amb l’absència, i el no dit.
Quan estem junts respirem el mateix aire,
la mateixa llàgrima galta avall,
un sol mot ja ens fa feliç.
En l’abraçada encenem les flames on forgem,
les carícies d’avui, demà i ahir.
Les estrelles obren els seus ulls a la nit,
i els núvols fan ploure la pluja
del mateix destí...
onatge
M'agrada l'expressió "esdevenim orfes l'un de l'altre" la trobo encertada en la distància i en l'enyorament...
ResponEliminaBona nit!
Passaria per una bella declaració d'amor. Tan de bo siga utilitzada per algun enamorat!
ResponEliminaSalut, bones festes i millor any!
Ei! Tu! I la innocentada d'aquest any? :) je, je, je...
ResponEliminaem sento estrany llegint el què dius, intento entrar en el discurs, estranyament em neguiteges i veig coses que ja no vull veure...
ResponEliminasalut
A mi ja ningu em pot dibuixar un somriure,
ResponEliminaEl somriure ja ni em be quan intento recordar els pasats.
Son massa lluny
I el futur ja no ne'n vol deparar cap.
Es sempre el meu destí.