Cap dia no és ahir...

El temps i la distància

que omplen una setmana,

no em separaran de res ni de ningú.

El temps, sempre l’eterna paraula, el temps,

amb contingut o buidor, el temps

com una partida de naixement,

amb data de caducitat.

Tot el que neix, és ben fugaç i passatger.

Però mentre vivim hem de

dur el poema a la sang,

enlairar la mirada per respirar,

estimar per viure,

donar la mà per compartir, enllaçar somnis,

per despertar a la vida.

Sentiments amb pàtria, però a l’exili.

Del plor, fer-ne una cançó,

per no cantar sempre.

Si tenim llàgrimes, que fertilitzin

les nostres arrels sensibles.

Que quan respirem la nostra tardor,

hàgim viscut la primavera, que sota l’arbre,

hi tinguem sempre aixopluc.

T’estimo amb el cor,

però amb la pluja de l’ànima.

Moltes nits hem vist lluir el sol,

als llavis de la lluna.

Hem bressolat alegries a ritme d’havanera,

i tristeses amb alegries de funeral.

En la carícia del teu pit,

perdo la noció del temps,

no sé si és dia o nit...

En la teva besada, m’he sentit viure i morir.

Cap dia no és ahir,

ni cap avui és demà...

z

onatge