La tarda sembla una espina sense peix.
Un silenci d’or, i la soledat que fereix.
Poemes amb arbre de vida,
ordenats per la vida.
La tarda és un xiulet.
Ningú no crida,
ningú n o diu res.
Hora de xocolata desfeta.
La noia que camina
amb una faldilla estreta.
La vorera resta buida,
ningú no passeja.
Una porta tancada,
no hi ha clau per obrir,
ni ganes per entrar.
Una cançó en català.
El sol ja s’ha d’imaginar.
La tarda ja és
una corona d’espines...
onatge
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada