diumenge, 30 de maig del 2010

Dels interrogants...


Dels interrogants

no te’n facis

unes arracades,

no et deixarien escoltar,

ni tampoc un collaret

que t’oprimiria

l’aire per respirar.


Dels interrogants

fes-ne dos estels

i que s’enlairin

des de la distància

tot es veu millor.


No t’entreguis a

cap interrogant

ni deixis que

sigui l’ancora

de la teva vida...

onatge


Els interrogants,
tossuts,
m'acompanyen sempre,
ni com arracades,
ni com collarets.
Com una vela blanca
que vol domesticar el vent.
Com l'infant que aprèn.
Com un núvol que passa.

Carme


Collars d'escuma
solquen la mar de dubtes.
Companys de ruta.

noves flors

7 comentaris:

  1. Els interrogants,
    tossuts,
    m'acompanyen sempre,
    ni com arracades,
    ni com collarets.
    Com una vela blanca
    que vol domesticar el vent.
    Com l'infant que aprèn.
    Com un núvol que passa.

    ResponElimina
  2. Que els interrogants no ens empresonin... bon lema. M'encanta aquest duo que feu amb la Carme de tant en tant.

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Collars d'escuma
    solquen la mar de dubtes.
    Companys de via.

    ResponElimina
  5. De vegades, més que la resposta, el més important és una bona pregunta... amb interrogant! ;)

    Salut sense interrogants... ;)

    ResponElimina
  6. Pobre de mi! Eterna cagadubtes engolida pel remolí que formen els interrogants.
    Prenc nota, fent fora un munt d'interrogants.

    ResponElimina
  7. Carme gràcies pel poema. myself, sí, de vegades el dueto funciona. noves flors, gràcies pel poema. Joan tens raó, el que importa és una bona pregunta... Pilar, agafa tots els interrogants i ara que s'apropa sant Joan, a la foguera! Si hi havia interrogants, s'han fet estels d'amistat.

    Una abraçada des del far.
    onatge

    ResponElimina