dissabte, 9 d’octubre de 2010

Un mar, dues barques...


El mateix camí pot

tenir més d’una drecera.

De vegades hi ha núvols

i no tenim pluja.

I quan quedem xops

sense cap paraula amb el cel.

Avui el camí tanca la porta

amb clau de fins ara...


La rosa és bonica perquè té espines,

però quan les espines ens fan

ferida, se’ns queden ben clavades.

L’amor sempre parla

amb el seu llenguatge,

i de vegades no l’entenem

o accentuem malament.

Tots tenim la nostra

pròpia gramàtica.


La convivència de vegades

s’esquerda i entra el

vent fred del nord.

Potser la vida és això,

pel mateix que hi ha

primaveres i tardors,

hiverns i estius.

De vegades tenim

fred de sentiments.


Dona i home

mirem els núvols

de manera diferent,

i el sol i la lluna,

i ens mullem de diferent pluja.

Abans no s’aixequi un mur

que no ens deixi

mirar-nos a la cara,

val més dir fins ara...

Els records són records

però no fan una unió.

Avui empreneu un camí

segurament sense retorn.

Un camí endavant.

Tot és passatger,

les dreceres també.

En el fons potser és

que mai no assumim

ni acabem d’entendre

la caducitat de tot,

la nostra també.


Vivim el crit de néixer,

però la ferida de viure

també caduca.

Vida, quatre lletres,

viure, ja en té una més,

i potser és aquesta una més

la que sempre està en equilibri.


Trobarem a faltar el teu somriure,

i el fidel només serà una quimera.

Avui una mà diu

adéu a una altre mà.

S’estripa el poema entre dos cors,

queda inacabat, sense escriure.

Que la soledat no abrigui

els vostres interiors.

El sol es pondrà

en dos turons diferents.

El calendari de la

mútua convivència,

s’atura aquí, potser

només en quedarà

el clau a la paret.


Avui no remareu a dos.

Els mars seran diferents,

el far us ha dut

a diferents ports.

Segurament que demà...

girareu els ulls enrere amb enyor.

Però el passat, passat està.

I com deia la meva àvia:

Déu nos en guard

d’una ja està fet...

De tota manera teniu

la serenitat i la maduresa

d’assumir la fi del camí.

En algun lloc quedaran

les roses de sant Jordi,

amb espines i tot.

Avui la flama de

dos focs s’apaga.

Ara el foc tindrà dues flames...

Avui el vent duu silenci.

La paraula és una reflexió interior.


Un mar, dues barques...

El temps s’ha engendrat

en dos rellotges diferents.

L’amor no es pot encadenar,

estimar tampoc.

Estimar a dos no té sinònim.

El verb no conjuga en present,

avui tot és passat.

Avui l’horitzó s’ha partit en dos.

Si demà plou veureu la pluja

des de darrera els vidres,

però en finestres diferents.

La sort és que cada dia surt el sol.

Cada dia neix un nou dia.


El somriure queda desert, orfe.

L’alegria és una flor que s’ha marcit,

però tornarà a florir.

De vegades el somni

desperta als ulls de la realitat,

i nosaltres mateixos

no ens podem enganyar.

A cada taula només un plat,

una sola copa i el pa

amb gust a ressec.

Avui dos cors queden sense brindis...

Els llavis cantaran mots

en silenci o en veu baixa.

Al cementiri de les paraules

hi ha paraules mortes,

paraules amb vida,

i també n’hi ha que

no s’han dit mai.

Al cementiri de les paraules,

paraules mortes d’un poema.

Però avui el vostre poema

és més viu que mai,

només que el vostre poema de viure

està escrit en dues pagines diferents.

Les llàgrimes de felicitat

mantindran vius el s vostres cors,

malgrat que avui siguin de soledat.


Adreces passatgeres en el

nostre destí de viure...


onatge

6 comentaris:

  1. De vegades creiem que transitem per un únic camí, fins que ens adonem que no és així. Mirem al voltant i veiem el traç de camins paral-les que s'han anat allunyant fins a no percebre's. Res no es trenca, però, tot continua igual, més enllà del nostre sentiment.
    Una abraçada, Onatge.

    ResponSuprimeix
  2. De vegades...tantes coses...

    Ja tenia ganes de tornar pel teu far, des d'on hi ha una vista perfecta.
    Salut.

    ResponSuprimeix
  3. Hola Pilar, ets un pou de sentit comú... I mira que va escàs.

    Des del far amb pluja.
    onatge

    ResponSuprimeix
  4. Hola Olguen,gràcies per la teva perpectiva en mirar i veure el far...

    Des del far amb pluja.
    onatge

    ResponSuprimeix
  5. "Potser la vida és això,

    pel mateix que hi ha

    primaveres i tardors,

    hiverns i estius.

    De vegades tenim

    fred de sentiments."


    M'agrada moltíiissim el poema, aquest trosset en especial.

    Onatge, un bes!

    ResponSuprimeix
  6. Claror i foscor forment part del joc de viure.

    ResponSuprimeix