dimecres, 27 d’octubre de 2010

Ets veu i silenci...


Avui si no hagués estat perquè al marge dret del blog hi surten les entrades fetes, no sabria que el poema-relat d’avui fa el número 400. Vaig deixar de ser “un sense blog” el dia 8 de novembre del 2009. Durant aquest temps només he trobat bones persones. Qualsevol blog no és res per ell sol. És com una casa, que la riquesa està en el sol que l’habita, les persones que hi entren, i la lluna que la trempa. El meu modest blog com vaig dir el primer dia i segueixo pensant que és així, modest, no seria res sense la vostra companyia durant aquest temps. Podria dir allò de: el gust ha estat meu i la paciència vostra... Avui deixo aquest poema-relat que el vaig dedicar a una persona en els seus setanta anys de vida. Em va sortir així.


Gràcies a totes i tots. Em sento molt afortunat de gaudir de la vostra amistat i companyia. Una abraçada molt FORTA des del far...


onatge


Ets veu i silenci, ets eco de vida. Les teves paraules són pètals a la nuesa de viure. Tens la riquesa de la senzillesa. Bressol de sentiments en el temps de nit, i el sol en el camí de cada dia.

Fas el teu viatge sense dreceres ni escoltes falsos profetes. Sempre tens una mà per companyia. Dialogues amb el mar de tu a tu... Vius en un món obert a tot el que és honest.

Setanta anys de viure en vida i amb vida. Una edat que té la màgia del número set...

Avui diumenge no és un dia qualsevol, és el teu diumenge. Avui recordes que vas obrir els ulls al món, i els tens ben oberts i saps veure...


Camines per la platja

de les petxines obertes...

Et mires l’horitzó,

respires amb la brisa.

El pol·len de la flor del

silenci, et fecunda sempre.

Et mires el far que

retorna les barques a port.

T’asseus i danses

amb la calma...

Mantens viva la nena

que guardes a dins.

Amb un bon llibre

destil·les passió.

Amiga de les

teves amigues.

Fidel a tu mateixa

per ser fidel a la vida.

Escoltes la pluja,

beus aigua de lluna...

Fas un almívar de silenci

per conservar el temps.

No estalvies la vida perquè

saps que s’ha de viure.


Cada somriure teu és un brindis a la salut de la vida, un brindis a l’alegria de viure. Empeltada de tendresa dónes fruit de tendresa... Al teu cel només hi ha alegria, i els núvols de pluja que fan fèrtil la terra.

Tu que ets mare de vida, germines vida, vida sana a les persones que estimes.

A cada flor la seva papallona. I de cada flor la seva mel.

Tu saps que la veritable llibertat, no té cadenes, no esclavitza, no lliga, no empresona, no té preu, ni res ni ningú, no la pot regalar, és una tasca personal. Primer cal llaurar, sembrar i mimar el seu fruit...


En companyia del desert

i la soledat del present,

reneix sol cada dia

amb caliu fecundant.

A la fornal interior

cada dia s’hi forja l’esperit.

Quan les paraules callen,

parla el teu accent.

Sembra un somriure

i viuràs vida.

Sega la falsedat amb una

falç de bon tall...

La hipocresia ni al femer!

Estimar vol dir

compartir diòptries

per veure el món...


No hi ha alegria sense tristesa, rosa sense espines, tempesta sense núvols, però tot es forja a l’enclusa de la vida, hi forgem un esperit fort i tendre per viure.

Les llàgrimes ens fan tendre el cor, entendreixen les durícies de els ferides. Les llàgrimes sempre són l’accent d’un sentiment...

Al calendari dels teus anys, hi ah dies en vermell i dies en negre, però es que viure, vol dir colors...


Enlaira el teu estel

per damunt dels núvols

i veuràs la llum,

respiraràs la rosada

de la vida.

Si el teu estel cau,

cerca un vent ran de mar

i torna’l a enlairar...

Sempre hi ha

un núvol diferent

amb pluja nova.

Una font que calma

totes les sets...


Avui els teus setanta anys són setanta flames al foc de la vida, de cada flama en guardes la seva cendra, el seu caliu, la seva brasa... Aquests anys són i formen part del teu temps de vida. Viure no té sinònim. Ningú no pot viure per tu. Tu saps i has sabut viure, que vol dir viure i saber compartir la vida.


Tens les mans obertes

perquè la pluja les trobi...,

també les troben

la rosada i el vent.

Mans obertes

no tens res per amagar...

Pètals a cada mà,

el vent hi atura el seu viatge.


I com que sembla el sermó d’un capellà, i jo de cap allà res de res. Sóc d’ara i aquí. Avui comparteixes la riquesa dels anys amb la companyia al voltant de la taula. Que la felicitat sigui el pa de taula.


onatge


12 comentaris:

  1. Si venim a llegir-te deu ser perquè la teua casa és acollidora...

    ResponSuprimeix
  2. Felicitats, doncs, pel teu número rodó d'entrades i gràcies per les teves paraules envers les persones que et llegim. Estic d'acord amb al que dius: un bloc, sense la gent que l'enriqueix amb la seva presència, no seria res. Però evidentment si et visiten és perquè tens alguna cosa per oferir.
    400 abraçades i endavant!

    ResponSuprimeix
  3. moooltes felicitats! i endavant, a seguir amb els versos tan bonics que sempre ens deixes

    ResponSuprimeix
  4. Hola noves flors, gràcies per l'elogi i per ser-hi.

    Des del far bona nit.
    onatge

    ResponSuprimeix
  5. Hola Pilar, gràcies a tu pel caliu.

    Des del far bona nit.
    onatge

    ResponSuprimeix
  6. Hola Galionar, gràcies per ser-hi. Gràcies al blog ens vam retrobar...

    Des del far bona nit.
    onatge

    ResponSuprimeix
  7. Hoal Filadora, gràcies, en vida teva.

    Des del far bona nit.
    onatge

    ResponSuprimeix
  8. Hola rits, gràcies per la compayia.

    Des del far bona nit.
    onatge

    ResponSuprimeix
  9. Les teves paraules són sempre un onatge que transmet calidesa.
    Enhorabona pels 400 i espero que en siguin més!

    ResponSuprimeix
  10. Hola Gabriel, gràcies per ser-hi. I que els poguem compartir...

    Des del far bona nit.
    onatge

    ResponSuprimeix