diumenge, 17 d’octubre de 2010

En el meu desert d'home, tu...












Avui he somiat despert
tocant de peus a terra.
He tingut un somni a cel obert,
el meu amor floria en primavera.

He vist unes mans
d’argent veritable que tenien fred.
Per una distància de tres pams
no he pogut escalfar el fred.

El somni viurà despert en mi.
Respiraré l’aire com una cançó.
Tinc records a un sol camí,
no perdo el nord per cap remor.

M’arriba la nit
i tu encara ets la lluna
de la meva petita nit.
Ets l’esperança de pell bruna.

Sóc poeta en hores de silenci.
Cerco paraules lletra a lletra,
tot fa que hi pensi.
Em deixo endur per la meva il·lusió desperta.

Les hores em truquen a la porta,
però el meu somni continua despert.
Desitjo que abans la vida no sigui morta
pugui arrelar una rosa en el meu desert.

Tu ets la meva rosa,
tu vull que siguis la vida
en el meu desert d’home.
Tu ets el meu despertar d’alegria.


onatge

9 comentaris:

  1. Em sembla un poema d'amor molt bonic. Segur que florirà una rosa!

    Bom diumenge, onatge i bons somnis desperts.

    ResponSuprimeix
  2. M'ha recordat a aquest fragment del Petit Príncep?

    "El petit príncep tanca la flor cada nit sota la campana de vidre, i vigila bé el be... Aleshores sóc feliç. I totes les estrelles riuen suaument".

    I es que tots d' una manera tenim una flor venerada en una campana de vidre, a vegades en forma de desitjos e il.lusons, altres en forma de somnis però en tenim cura i la reguem cada dia perquè no estigui mai sola.

    La Carme te raó es un bonic poema d' amor d'aquells que deixen sense paraules.

    ResponSuprimeix
  3. És bonic, somiar despert; conduïm els somnis per allà on volem, i sempre és una manera complementària de viure.
    I les roses del desert també són molt boniques.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  4. Hola Carme, de moment ha florit damunt del paper blanc...

    Des del far bon capvespre.
    onatge

    ResponSuprimeix
  5. Hola Martona, sí, suposo que viure sense somnis sinó és impossible, ha de ser molt dur...

    Des del far bon capvespre.
    onatge

    ResponSuprimeix
  6. Hola Galionar, de vegades els somnis s'emancipen... És veritat les roses del desert, el silenci del desert, i la lluna del...

    Des del far bon capvespre.
    onatge

    ResponSuprimeix
  7. La rosa del desert és un bocí d'aquest que es transformà en una bella figura de sal i sorra. Un regal per als ulls, abans de desaparèixer i fondre's novament amb ell...Com els símbols de les teves paraules, que es desfan i es fonen amb els versos.

    ResponSuprimeix
  8. Hola Pilar, em llegeixes amb bons ulls, jo només embasto paraules amb fil de sentiments...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponSuprimeix
  9. Aix...a mi em passa igual...per què hi ha gent que s'instal.la als nostres somnis?
    Gràcies pel teu comentari al meu bloc, m'ha fet pensar mooooooolt...bé...continuar pensant.

    ResponSuprimeix