dissabte, 23 d’octubre de 2010

Pensamentari...













Preneu i mengeu-ne, són els meus pensaments entregats per totes i tots vosaltres... Podeu començar a llegir pel principi o pel final o pel mig o per enlloc... Tota semblança amb la realitat és pura coincidència...


Ferida,

pot ser carn oberta, tallada o estripada,

amb sang o sense. Qui no té una ferida ?

Llàgrimes,

quasi sempre són en plural...

Personals o compartides.

Un cor que plora...

Soledat.

Sempre femenina. Per això té tanta força.

Qui no ha sentit mai la soledat,

que no vol dir haver patit.

Té la seva germana, la solitud.

Silenci.

Que no vol dir deixar de viure.

Hi ha qui ho fa en silenci...

En silenci es quan es troba la paraula.

També és en silenci quan ens coneixem.

Estimar.

Ai ! deixeu-me que estiri

els braços i respiri profundament.

Sense estimar no es pot viure.

Sense que t’estimin, tampoc.

Malgrat que es visqui, sempre falta.

Tristesa.

És l’altre banda de la paret de l’alegria.

L’alegria té moltes branques.

Però la flor sempre és la mateixa,

la tristesa.

Mort.

En alguns casos és el retorn

a un estat natural del qual mai

no hauríem d’haver sortit.

Un traspàs. Un canvi de porta.

El principi d’una descomposició

per començar la gran composició.

De vegades un viatge sense adéu.

D’altres, un adéu massa allargassat...

Vida.

L’equilibri natural de tot el que

té vida i ens fa viure.

Sempre és principi.

Sempre també duu el llaç de final.

Una, que pot ser compartida o no,

lliure o oprimida. Sempre però és personal.

Viure.

Aprenentatge. Aventura, desig,

il·lusió, pessic, amor, ferida,

crit, silenci, nit, dia, caminar,

creu, lluna, sol, sorra, camí,

drecera, pedra, mà, petó, besada,

poema, flama, foc, cendra,

brasa, mar, barca, companyia...

Ara et toca a tu...

Flor.

Pol·len. Bressol de pètals per vestir un cos.

La nuesa amb una flor. Vida. Esperança.

Gerro buit sense...

Carnaval després de la mort.

Qui no ha respirat mai

amb una flor, no és viu.

Carrer.

Cases a banda i banda. Escombrat o no.

Estimat o abandonat.

Amb nom de sant o d’important.

De terra o asfaltat.

Qui no té un carrer de quan era infant,

potser només els que

els van robar néixer en un carrer.

Un mateix carrer i cases davant per davant...

Diners.

El càncer de l’ànima.

La maledicció transportada

per la plaga dels homes.

Fonaments del mal.

La pèrdua de la il·lusió.

Motor de guerres.

Un abans i un després...

Pa.

El pa i la gana.

Amb molla i crosta. De forn de llenya.

El pa negat. El robat.

El de cada dia.

Qui el té assegurat ?

Aigua.

La que bevem. La que calma la set.

La que humiteja els llavis.

la del mar que ens fa navegar.

La dels rius que ens ajuda a pescar.

La que malbaratem. La que neguem.

La que té set quan no plou.

La que hem de comprar.

Lluna.

La flama de la meva espelma.

La que traspassa els vidres de la finestra.

La que em bateja per dins.

La romàntica. La que sempre té un sí

creixent o minvant. La d’avui, la d’ahir.

Qui diu que té mala lluna ?

Lluna de mel. I la mel de la lluna.

La gran placenta de vida.

Mar.

Onatge. Viatge. Nàufrag.

Calma natural. Força. Vida.

Carícia de sal...

Oblit. Trobada. Mar...

Bressol de vida. Taüt de mort.

Sorra.

L’empremta del teu cos.

Petxina oberta. Costella de barca.

Testament sense promesa.

Penyora d’amor.

Mapa de viatges.

Poema sense mots.

Solitud a la sorra.

Companyia de l’estrella de mar.

Rellotge de sorra. Fins l’últim granet...

Temps.

Esdeveniments entre punt i punt.

Tothom en vol. Qüestió de temps.

Un de llunyà, un de passat, no,

jo vull el de l’ara. El meu temps.

Temps de nit. Temps d’amor.

Espasa de vida.

Ser ric de temps.

Veure passar el temps. Viure’l.

.

Si pot ser, dues... Entre mà i mà...

Seductores. Engendradores de carícia.

Enèrgica de bufetada.

Cònsol de lluna. Excitació de sol.

Qui no dóna mai una mà, també és morirà.

Els que sempre donen la mà tancada.

Els que l’allarguen com

una albergínia escalivada,

però freda, sense caliu, sense afecte...

Els que sempre s’ho porten tot entre mans...

Amistat.

Ai las! de vegades és tatsima...

De vegades confonem els termes

del sembrat de l’amistat.

La traïda, la de mà oberta.

L’amistat és com un bon vi,

se n’ha de tenir bona cura,

estimar, compartir,

i no abandonar a les teranyines del món.

Maulet.

És el nom de la gata de casa.

La companyia de la poteta coixa.

Va venir amb la tempesta.

La que dorm a la falda,

la que espera el sol del matí.

Fill.

Quasi sempre desitjat.

Estimat. Enyorat.

Bressol de patiments.

Llàgrimes al gerro de porcellana.

Alegria. La flor de la casa.

Esposa.

Poema. Poesia. Entrega.

Cordó umbilical entre la realitat i el somni.

Els papers no fan l’aliança.

Però el dia a dia abraça,

i també els somriures i les llàgrimes,

i els fills, i el clima de la malaltia.

Pedra.

A les mans dels homes

no perduren ni les pedres.

Els que tenen el cor com una pedra.

Els que tiren la pedra

i amaguen la mà...

No ha de quedar pedra sobre pedra.

Campanar.

Amb àngel o sense.

Opulència. Superioritat.

Clam al cel. Erecció de fe.

Campanes per trencar

la pau interior...

Creu.

Dos claus i molt cops de martell.

És la cruïlla de dos camins.

Els que la pengen a la paret

i els que la porten a dins...

No m’interessa ni la creu

de terme ni el terme de la creu.

Sabates.

Les massa barates

sempre oprimeixen...

Les mal lligades.

Les que ens fan relliscar.

Una per a cada peu.

La sabata sempre

troba el sabatot...

Porta.

A banda i banda de porta.

Amb pany o sense.

Tancada amb tres tombs de clau.

Al davant o al darrera.

Cada porta tanca i

obre tot un món.

N’hi ha de llibertat i d’esclavitud.

Falç.

Eina de tall forjada

pel ferrer de tall,

per segar l’alfals, el blat.

I quan convé per segar cadenes.

La guerra dels segadors.

Foc.

El que escalfa. El que crema.

El que martiritza. El que purifica.

Del foc les flames. La brasa

massa brasa. El foc d’un cos.

El foc a dos...

I el foc quan toquem el dos.

Rosada.

La de la nit. La dels mots.

La fèrtil... Rosada d’amor.

La que ens manté vius.

La rosada als llavis.

La que ja no anuncia vida.

La rosada del poema.

La de la soledat, la del silenci.

Rellotge.

Invent dels homes.

M’agrada el de sol

a temps de lluna.

I el de sorra per veure

si en queda un granet...

Sempre hi ha un rellotge

de temps propi.

Arrels.

Les de l’arbre. Les de la vida.

Les teves. Les meves, les d’ells...

Qui no té arrels no té identitat.

Les arrels són el fonament.

Bruixa.

Ai! qui no ha conegut una bruixa.

Amb l’escombra o sense .

De sol i de dol.

A cavall de la lluna.

M’agrada l’hora bruixa.

I cada bruixa té el seu bruixot.

Taüt.

Estoig per després...

De caoba, de faig, de pi,

envernissada a munyeca.

Collonades.

Els que tenen pany i clau

per no poder sortir...

Un carnaval de ritual.

Humanitat.

Sembla que vingui d’humà,

però més aviat sembla

de calamitat.

Olor d’humanitat.

Bicicleta.

Dues rodes i uns pedals.

Un manillar que no

sempre va al nord, per sort.

Bufetada.

Impacte físic, moral.

Inesperat, esperat.

Despertar de cop.

En legitima defensa.

Amb la dreta o l’esquerra.

Hi ha bufetades que queden

a l’àlbum dels records per sempre.

Religió.

La la, le le, li li, lo lo, lu luuuuuuuuuu...

Espina.

Quan no hi ha el peix.

El que queda després...

El que fa bonica la rosa.

Sempre ens en queda

una de clavada...

Espermatozou.

Individu de font masculina.

Generador de vida.

La majoria, mandrosos,

només un arriba a la meta.

Un gandul frustrat pel treball.

Petit i eixerit. Massa herència

genètica per una

xuleria microscòpica...

Òvul.

Seductor de font femenina.

De maternal abraçada...

De camí sense retorn,

però sense seguretat

d’arribar a l’horitzó.

Una meravella de la natura.

El brindis de la fecundació.

Fer l’amor.

L’amor no es fa, en tot cas

el vius, el respires, el fas i

et fa viure, o no...

Els profanadors no saben

què és l’amor, les

acaparadores, tampoc.

Abraçada profunda de tu a tu.

Testament íntim en vida.

Sovint hi ha qui ho

confon amb fer la guerra...

I els que moren verges d’amor.

Sostre.

De vegades és el que ens

cau al cap, al damunt.

Quan és un cel ple d’estrelles.

I quan els núvols de tempesta.

Quan és la fita que no podem superar.

Sota del mateix sostre.

El que té biga i llata.

Quan el sostre és de paper.

Els sense sostre perquè

els hi hem robat...

Banc.

Hi ha el de la plaça.

El del repòs.

El banc de la vida.

El dels rampinyaires...

El de la vellesa.

El de quan érem petits.

Publicitat.

És l’art de dominar

la teva idiosincràsia.

A través d’ella volen

canviar el teu criteri...

Indueix a fer-nos fer

allà que no volem fer.

Arriben a fer-nos comprar

esternuts envasats al buit...

Ens fan canviar la nostra percepció

de les coses, d’allò que

ens sembla realitat.

Arriben a canviar els nostres valors.

Cafè.

Aroma, subtilesa, crema,

una alenada per l’esperit.

El caliu de la tassa.

Tot un món a la tassa.

La carícia del cafè als llavis,

a la boca, a la llengua...

Hipocresia.

Ah! té mil cares i encara

mil cares més.

D’arrel femenina també

emparentada amb el masculí.

No mor mai té set

vides com els gats.

És la falsedat vestida d’hipocresia.

Té totes les aparences.

Es vesteix de tots colors.

Qui no s’ha trobat mai

amb la hipocresia ?

Passió.

Hi ha qui ni sobre un quilo

i d’altres ens hi falta tres onzes...

Passió per la vida, pel menjar.

Quan brinden els sentiments.

Sense passió no hi ha

motor per a res...

Metge.

De vegades mal anomenat

doctor/a ja que sovint

no han fet el doctorat.

Llàstima que a la facultat

no ensenyin humanitat...

Els que tenen un bon ull

pels símptomes però no

et miren a la cara...

Hi ha metges que haurien

de baixar del pedestal.

Massa sovint obliden que

formen part de la tribu dels mortals.

També és veritat que gràcies

a alguns d’ells n’hi ha

que encara tenen vida.

Suor.

La pròpia pel treball o no.

La dels altres quasi sempre

amb mala olor...

La suor freda i la que no.

Els que suen i els que s’ho miren...

Diuen que suar és

purificar les toxines.

Perdó.

És un gran tresor per això

no el té tothom.

Qui no sap perdonar

viu sempre en turment...

Un que va perdonar, però,

el van clavar a la creu...

Saber perdonar és alleugerir-se

de les pedres i les cadenes

que no ens deixen caminar.

Mal.

Ui! Ai! mal de queixal,

mal de cap. Mal d’ànima.

Mal de pedra. Mal d’amor.

Mal sense saber-ne el mal.

Mal d’ull, uiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii...

El mal del dimoni

sempre és propi.

Illa.

És un punt voltat d’aigua o de gent...

Amb palmera o sense.

Tothom hauria de tenir

una petita illa.

No pas per estar aïllats,

però sí per respirar...

Televisió.

Font de cultura.

Abocador, deixalleria...

Diàleg aïllador.

Grolleria gratuïta.

La xafarderia feta negoci.

Sempre en interès d’algú...

Una finestra directe

a deformar la ment.

Un trist exponent de la

misèria de l’ésser humà.

Sentit comú.

Ai, espereu que el busco

s’ha escapat i no el trobo...

Vergonya.

Era verda i se la va

menjar un ruc català...

Ja no ens queda ni

les vergonyes en plural.

Prou.

Vol dir prou, s’ha acabat.

onatge

10 comentaris:

  1. Òndia! Quan t'hi poses, t'hi poses, eh? Està molt bé aquest diccionari particular o pensamentari, tot i que s'ha d'anar llegint a bocins per digerir-lo millor. Ah, i la imatge és tota una troballa!
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  2. Hola Galionar, hi ha moments que les definicons normals..., no et serveixen i n'has de crear de noves. La imatge és real d'un carrer de Florència. Gràcies.

    Des del far una abraçada sense futbol -perquè no m'agrada-.
    onatge

    ResponSuprimeix
  3. Ja deia jo que la paraula futbol no hi era!!!!
    M' has deixat sense paraules però ja saps que no sempre totes les coses tenen un nom.

    De totes maneres ets tot un diccionari d' intencions i de propòsits perquè li donem voltes a les mil i una formes de llegir la vida des de els teus ulls.

    Una abraçada

    ResponSuprimeix
  4. Un minidiccionari personal amb paraules imprescindibles.

    ResponSuprimeix
  5. Hola Martona, és veritat, no totes les coses tenen un nom, potser n'hi ha que en tenen més d'un i de dos, i potser les interessants són les que no tenen nom, però cadascú les entèn...

    Des del far una abraçada sense nom.
    onatge

    ResponSuprimeix
  6. Hola noves flors, mira aquell dia em va donar per ací...

    Una abraçada imprescindible.
    onatge

    ResponSuprimeix
  7. Onatge, de tot el reguitzell avui em quedo amb ESTIMAR.
    et desitjo un bon començament de setmana

    ResponSuprimeix
  8. Fins on he llegit, m'agraden. Segurament hi hauran algunes en què no coincidirem, però les imprimiré i les tindré presents per conèixer-te més i respectar-te.

    ResponSuprimeix
  9. Hola Mireia, t'has quedat amb una bona definició. També et desitjo una setmana bona.

    Des del far amb bon sol.
    onatge

    ResponSuprimeix
  10. Hola Pilar, em pensava que ja em respectaves... -somric per sota el nas-.

    Des del far amb respecte.
    onatge

    ResponSuprimeix