diumenge, 30 de maig del 2010

A les meves arrels...


No sé si a les

meves arrels d’home

hi falta aigua

o terra bona,

a les meves

arrels d’home

hi ha la saba

del meu destí...


També és d’aquí

on neixen els

meus fruits

de silenci...


I la pluja

que m’escriu

el poema.


Qui recorda

la primera carícia

amb tremolor

virginal...?


Només sóc

l’adob de la

cendra dels meus

calendaris a

la foguera,

i la llum i caliu

quan tinc flama.


No, no m’agrada

els que la seva

biografia és

un cotxe nou,

el balanç d’un

compte corrent,

els falsos somriures

d’un consell d’administració...,

ni els que sempre

parlen amb la

boca plena

d’alguna cosa...


Les paraules són

el meu aire.

El poema és el

vaixell de paper

que em fa navegar...

onatge

3 comentaris:

  1. "Les paraules són
    el meu aire.
    El poema és el
    vaixell de paper
    que em fa navegar..."

    Noi, amb això t'has coronat de debò (si és que no ho estaves ja). Preciós tot el poema, però aquests versos... bufff! ;)

    Salut!

    ResponElimina
  2. Navegarem doncs en vaixells de paper...
    empesos pel vent de les paraules, què més podríem demanar?

    ResponElimina
  3. Joan, i ara pau!, quines coses de dir... Les corones de cap classe... Però amb els anys he arribat a la conclusió que escriure és com una necessitat, per això dic que m'és l'aire. Gràcies.

    Carme, res més, al capdavall potser tot allò que té valor és efímer o de paper... I el vent de les paraules si són dites de cor, sempre és un bon vent.

    Una abraçada des del far.
    onatge

    ResponElimina