diumenge, 3 d’abril de 2011

En el fons del silenci...











Tu i jo

vam escriure

un poema

i encara me’n

queden paraules

que m’acaricien

el fons del silenci.

I a la terra

de la soledat

encara hi neixen flors

i sento el caliu

dels seus pètals...


onatge


5 comentaris:

  1. És molt bonic que d'un amor passat en quedin aquests records de paraules que acaricien i de pètals que encara fan caliu. I més tenint en compte que l'únic que de vegades en resta són els retrets i els malsons. Sens dubte, el teu va ser un amor intel·ligent.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  2. Hi ha paraules que mai no s'obliden, tot i que s'esvaeixin les veus.

    ResponSuprimeix
  3. M'agrada molt aquest poema, onatge. Tots els amors haurien de ser així, per a poder-se'n dir amors. Que quedessin les coses bones i boniques, malgrat el final, sigui per la causa que sigui.

    ResponSuprimeix
  4. Un poema ple de serenor i amor veritable. Calen dos per escriure un poema d'amor!

    ResponSuprimeix
  5. Galiona, Pilar, Carme i Cèlia, de vegades el poema és més bonic que la realitat...

    Des del far en silenci.
    onatge

    ResponSuprimeix