divendres, 8 d’abril del 2011

Al ralentí...












Tinc el cor al ralentí.

Assaboreixo el

silenci del silenci.

A cada galta

la calma de la nit.

Dos gerros

buits sense flors.

Cada fotografia

un record.

El tic-tac

del rellotge

que vol ser

cantautor...

La nit és un

silenci de veus.

El motor d‘un

cotxe sense marca

-perquè no el veig-

passa estripant

la vida del carrer.

Tanco els ulls

i sospiro profundament.

La casa sense un mosquit,,

almenys aparentment.

Assegut em miro

les cames cansades.

Uns quants anys

a cada cama,

però no són els anys

és la vida de

les artèries...

Un gos fa el

seu cant solitari

a l’escenari

de la nit.

Entre els meus llavis

un poema

també solitari...

El paper blanc

és la taula on

hi cauen tots

els meus pètals,

o potser ni això...

onatge

4 comentaris:

  1. Bonica dedicatòria a la "vida" dels anys.

    ResponElimina
  2. Té un ressó tristoi o melancòlic, potser, però m'agrada.

    ResponElimina
  3. quin parèntesi més acollidor! Sovint, els moments melancònics, ho són, d'acollidors.

    ResponElimina
  4. Hola montse myself i Joan gràcies per ser-hi...

    Des del far bona nit.
    onatge

    ResponElimina