divendres, 28 de gener de 2011

Qui podrà dir...










Qui podrà dir, què és la veritat que cadascú

veu reflectida al seu mirall, jo, crec que ningú.

Per caminar, només cal la voluntat de caminar,

i tenir peus, no cal anar dient perquè,

millor dir bon dia, salut, hola, arreveure.

Encendre una espelma a la pròpia imatge,

sense creure’s un sant, ni manipular la paraula

damunt de cap altar, parlar clar i català.

El cor no es pot comprar amb diners,

ni cap cor pot ser dominat per llei.

Un cor fa caminar la meva mà per sobre el paper,

la sang és la tinta, poema o paranoia.

És temps de nit, quasi lluna plena,

el millor moment per fer un crit de vida,

rastrejar somnis, obrir els ulls i somiar.

Retallar formes de paper,

i empeltar-les a la soca de l’arbre,

sol i pluja, cada forma jugarà el seu paper.

De fet, potser només som una forma,

alguns no sé si de paper, altres amb cor, gran o petit.

Deixar que la poma verda maduri,

i vigilar que la madura, no se l’ha mengin els cucs.

Que la comparsa sigui només per carnaval,

i que sempre siguem sensibles

a l’espina d’una rosa...

onatge

1 comentari:

  1. Al nostre mirall hi veiem reflectida la nostra veritat, que no necessàriament ha de coincidir amb la que veuen els altres de nosaltres. D'aquí l'apassionant aventura de descobrir-nos els uns als altres amb tota l'autenticitat possible.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix