diumenge, 30 de gener de 2011

M'assec ran de mar...













M’aturo

i deixo passar

al temps,

em somriu

i em diu bon dia.

Ell sempre va

al seu pas...

Un que el

vol avançar

cau extenuat

o s’ofega.

El temps se’l

mira de reüll.

S’atansa la paciència

i l’abraço...

ella somriu satisfeta,

jo també.

Passa l’orgull

i li dono una

puntada al cul...

S’acosta la por

i li faig pam i pipa.

La vanitat du

vestit de vanitosa.

Arriba l’encegament

i li crido que

obri els ulls!

L’estupidesa em mira

i li dic: No gràcies...

Sembla mentida

tothom passa pel carrer.

Ara el rector,

bon vent i barca nova.

Passa una vaca,

oh!, és la de

la bona llet...

Ara el director del banc,

ni el somriure no vull,

que sempre és artificial.

La beata que només

parla amb Déu.

El sant del carrer

s’ho mira sense dir res...

L’enveja camina

amb rampell d’envejosa.

S’acosta el vici

i li dic: no gràcies,

li repeteixo tres vegades

no fos cas...

S’apropa l’honestedat

cantant als quatre vents,

però llueix una

piga deshonesta...

La veritat va

tota tibada.

Passa la fe desesperada

buscant els creients.

Jo li dic: adéu adéu...

El sentit comú

camina trist, solitari

sembla que no

el vulgui ningú.

Passa la creu

i em mira mofeta,

jo li dic; treu-te

el clau i seràs lliure,

ja has crucificat

a massa gent.

S’acosta la saviesa

i marxem passejant junts,

jo sóc un inculte

però m’agrada

la seva senzillesa.

Veig passar el sexe

sense sexualitat,

només sexe per sexe,

no m’interessa.

El foc sempre crema,

és una flamarada,

en canvi la flama

sempre té caliu.

Passa la supèrbia

i ni em mira,

ni falta que fa...

La corrupció,

ecs quin fàstic.

Passa la mort

i em mira amb

un somriure de gel,

faig com si no la veiés...

Em trobo amb la lluna

ens escrivim un

poema als llavis

i passegem junts.

Arriba la pluja

i deixo que em

penetri fins les arrels.

M’assec

ran de mar...


onatge

4 comentaris:

  1. Un passeig molt interessant; no acostumem a trobar-nos tants conceptes, pel carrer, i potser no sabem donar-los la resposta que es mereixen.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  2. Els mots abstractes et fan treure l'escut. El rebuig de la mort no té sentit. La realitat de la lluna, la pluja i el mar et transforma.
    És curiós aquest passeig.

    ResponSuprimeix
  3. Són conceptes presents cada dia, però potser no els fem el cas que els hauríem de fer. Alguns no en som conscients, d'altres els ignoram a posta, i uns tercers no apareixen quan voldríem.
    Una abraçada pensativa!

    ResponSuprimeix