dimarts, 4 de gener de 2011

Entre ratlles...
















Amb aquesta entrada em sembla que sumo la número 500, no se si continuaré, si reposaré, o faré un any sabàtic... M’ho he passat molt bé, he conegut persones, però ara l’onatge potser buscarà una platja tranquil·la... Ja ho veurem. De moment deixo aquest escrit que ja té uns anys, però penso que encara és vigent... Gràcies per la paciència.



A la teulada hi havia teules, que havien perdut el contacte amb les seves veïnes, potser unes mans poc destres, no les havien col·locat prou bé, o les inclemències del temps; temperatures molt altes a hora de sol, i glopades de vent molt fort, gairebé fora del que és normal per aquestes contrades.


Tothom com les teules, acaba perdent el contacte amb algú pròxim o llunyà.


Si plogués , i la pluja dugués fúria, l’aigua traspassaria el barret de la casa, arribaria fins al mateix cor interior de cada cambra.


Avui som tretze, per mi, un bon número, no tinc superstició, no m’amoïna cap gat negre, ni trencar un mirall, ni obrir un paraigües dins de casa. Tenir supersticions, potser és tenir poca feina... La loteria sempre he pensat que era una gota d’aigua en mar; és com buscar una agulla en un paller.


Qui no ha tingut mai por, és que no és valent. Recordo les tempestes, quan era petit, resguardat a la volta de la font d’un sant, al poble del meu pare. A muntanya la veu de la natura, quan parla llampegant i tronant, té una altra veu, que no a ciutat. Tot sembla més pur, més fort, més autèntic. Quan la tempesta havia passat, m’agradava tornar a casa, amb la mare i el meu germà; la terra feia olor de terra, saltironàvem de pedra en pedra, i passàvem la riera. Tot, els camps, els marges de pedra, tot tenia color de vida. Ara, la riera dels anys, ha fet córrer el temps, i ja no saltironem pedres per passar cap riera, però els records tenen olor i gust de record, al capdavall, potser només els records, és el que ens acompanya sempre, com una companyia fidel, amb la fidelitat del nostre temps de vida.


Però un record, què és; és una estampa d’una vivència viscuda i enyorada ? Algú ens pot robar un record ? Els records, viuen sense pa ni aigua.


Qui té records, és un recordador? No recordo haver fet mai tantes preguntes juntes.


Tothom té records, els uns els tenim a flor de pell, altres a l’ànima, alguns al cor, d’altres naveguen per un mar de llàgrimes, alguns són una espurna de felicitat, altres estan clavats a la creu. Qui no té records, és que no ha viscut, no ha tingut vida.


Des de que naixem, comencem a tenir records.

Si ara em preguntessin què és ser home , a una pregunta formulada així, no sabria què respondre. Potser m’agrada més parlar d’éssers, i que la naturalesa defineixi les persones, no pas els homes, segons un codi inventat i repetit pels segles dels segles, com per la boca d’un lloro. Tendim a etiquetar massa, sense mirar la nostra pròpia composició.


Aquest diàleg d’ara amb el foli, serà un record demà. Avui la brisa m’ha abandonat, potser té festa per conveni. Fa una nit xafogosa, no hi ha ni un alè d’aire. El silenci és espès. Però és l’hora màgica. El temps de nit, el coixí del dia ! La pausa d’unes cames. El vol d’un mosquit. El xiuxiueig d’unes veus. Un crit de vida llunyà. Tot fa un respir. El rellotge va marcant l’impertinent pas del temps. Se sent el cor dels budells, molta música i poca cançó.


Els rics d’enveja, arruïnats de sinceritat, són els que ni “ viuen ni deixen viure “, em sembla que encara no s’ha descobert vacuna contra el virus de l’enveja. Sempre hi ha els morts de gana, que són rics, però moren d’esperit.


No sóc un “posa-etiquetes”, només són coses que he sentit dir... Tot semblança amb la realitat, és pura coincidència...


Aquest dia, en l’últim enterrament que vaig acompanyar als vius, em vaig fixar que als laterals de l’església i al capdamunt, hi havia escrites frases en llatí, i jo em pregunto, perquè devia voler Jesucrist que fos escrit en un idioma que no entén quasi ningú? El difunt però, no es va queixar ni preguntar res.


Perquè no ens posen en barca, i no en una caixa, quan ens morim? Sempre tinc el mateix dubte, no sé si és que ens morim, o Déu ens crida al seu costat, al seu regne? Si és veritat que ens crida a la vida eterna, perquè estem tan tristos els vius? Però bé, ara aquí entraríem amb la religió, la fe, i les creences, i tot això és massa personal, i cadascú, en gasta la seva talla...


Quan veus que els diners també perfumen l’església, dius, Mare de Déu, quina olor ! M’estimo més deixar el tema, s’acabaria com el rosari de l’Aurora.


Ja fa temps que no combrego amb rodes de molí. El rosari, de vegades és una cadena, que lliga la llibertat de la persona.


El temps és la flama que encén la vida, i els anys són la cendra que bufem al vent, i és l’adob per sembrar vida nova, suposo que s’entén el que vull dir. Escric una ratlla sota de l’altra, però de vegades o molt sovint, el què dic, ho dic entre ratlles...


onatge

15 comentaris:

  1. has portat un ritme trepidant, onatge, de molts i molts posts... si necessites descansar, prou que s'entén. O potser és que vols tornar a ser un sense blog? Sempre t'havia agradat molt això... :)

    Si segueixes, et seguirem, si reposes, t'esperarem i si tornes, tornarem.

    Bona nit i bona platgeta tranquil·la. Una abraçada de calma.

    ResponSuprimeix
  2. Dius moltes coses, de ratlla en ratlla i entre elles.
    És una llàstima que ho deixis ara que he començat a nedar entre les reves aigües. En qualsevol cas, desitjo que trobis la teva platja.
    Una forta abraçada!

    ResponSuprimeix
  3. No m'agradaria que ho deixares...sóc un "gruppie" del teu blog. Però és el teu blog, i per tant, agafa't el temps que necessites, i si aquest és l'eternitat, sempre ens quedarà el record d'aquell que des del far, ens ajudava a trobar la costa.

    T'esperarem.
    Sigues i fes feliç.

    ResponSuprimeix
  4. Gràcies a tu, onatge.
    En tot cas fes una passejada per la platja fins que tinguis ganes de tornar. Estarem per aquí, encara que hi posem poques paraules de vegades.
    Un molt bon onze i fins ara!

    ResponSuprimeix
  5. Espero que la porta del far estigui oberta. Hi entraré i em refugiaré dels raigs de sol i contemplaré les teves petjades sobre la sorra. Jugaré a seguir-les a encesa de llum, quan el silenci surt i ens acompanya ple de moltes coses a fer i a dir.
    Sigue's feliç fent el que t'agradi i t'abelleixi a cada moment, fins i tot AQUÍ!
    Has pensat que quan la teulada és oberta es pot veure millor el cel? A la nit, és una meravella!
    Una abraçada, Onatge.

    ResponSuprimeix
  6. Que reposis a la teva platja tranquil·la i que la pau sigui la teva vida. Cuida't molt! Una abraçada de llum!

    ResponSuprimeix
  7. Onatge, felicitats pels 500 bocins de vida que ens has anat oferint durant aquest temps. Com que no queda clar si t'acomiades o si continues, només vull que sàpigues que cada vegada que contempli les ones d'una platja us recordaré a tu i al teu espai.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  8. L'escrit d'avui és atemporal com l'onatge que m'ha acompanyat un any i escaig de vida blocaire, amb un vaivé rítmic i constant. No et dic adéu, potser et cal un descans, et diré fins aviat.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  9. Un adéu mai es per sempre nomes per un instant com diu la cançó, i penso que de tant en tant necessitem carregar piles i tornar a començar amb forces renovades.
    Sort i fins aviat

    ResponSuprimeix
  10. La vida es sempre igual i sempre diferent....tan sols som nosaltres que ens la podem inventar.
    Inventar fraccions de vida, per canviar, provar....i tornar de tan en tan, quan vingui de gust, a explicar coses als amics.
    Que tinguem sort !

    ResponSuprimeix
  11. Si et cal descans, espere que descanses, fins i tot en les platges tranquil·les l'onatge va i ve, no es perd mai. Si et plau tornar, et tornarem a llegir i mirarem el teu far de tant en tant.

    ResponSuprimeix
  12. M’ha sorprès la teva decisió, potser perquè et sentia molt arrelat al blog, però crec que la vida s’ha de viure a lloure, sense lligams que t’afeixuguin, per això si ara la rutina et fa una mica de nosa , deixa-ho, nosaltres sabrem esperar que tornis.
    Que gaudeixis del teu mar i del seu vaivé.
    Et trobaré a faltar.

    ResponSuprimeix
  13. Gràcies. Un onatge d'abraçades.

    Des del far.
    onatge

    ResponSuprimeix
  14. T'hi va costar i vas agafar una forta embranzida. Ara cerques platges més tranquil·les però un poeta sempre hi és, un poeta sempre vigila, observa, pensa, sent, escriu... sobretot els qui tenen aquest far tan especial com el teu!
    Desitjo que sigui una estada per reposar i ens puguis continuar transmetent tanta poesia!
    Ja t'ho he dit moltes vegades que tu ets el "culpable" de Transparència!

    ResponSuprimeix
  15. Mmmmmmmmmmmmm! Ostres sembla una epidèmia això! desitjo de tot cor que no ens deixis, però si de veritat ho necessites, aquí t'esperarem.

    ResponSuprimeix