![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgmZ1OTuKcedGd7W3BrhdMHPGl3p8ifce4yZgNDXgcu9IEuYIo18yXCkcOJY-tn8ehl06BrnQGSeXUxq67UegCWFAyIHU33U073Cc4iRdYhoktQ3G2SeFA8jNauVVSICDxS-W2_Vo5-94Q/s320/Vida+4.jpg)
Sospirs de llum
quan la foscor
m’oprimeix el cor.
La rosada sempre
és un camí a seguir.
Després de la lluna
sortirà el sol.
Amb ulls clucs
llegeixo el poema
del record...
onatge
La riquesa del silenci no vull malbaratar-la amb les meves paraules ni tan sols que siguin l'aixada que llauri la teva consciència, només que el petit eco del silenci t'arribi a través d'elles. Que el fruit de la vida sigui compartir el viure...
Per fosc que sigui el camí, sempre hi trobarem una clariana que ens ajudi a seguir...
ResponEliminaBon poema, bon diumenge!
El poema del record ens du la llum d'un passat...Probablement amb el somriure d'una lluna que creixia.
ResponElimina