diumenge, 14 de novembre de 2010

Som desig...



I després de forjar la tendresa vam esdevenir...


Som desig

de cos present.

La tendresa

en flama

ens encén

en foc...


Amb llavis humits

beso la teva solitud.

M’aturo al vers

dels teus pits.

Al teu poema

de dona i cerco

la teva metàfora.


Estem units

per voluntat pròpia.


onatge

10 comentaris:

  1. Quan t'hi poses ets una màquina poètica, onatge.

    Aquest encara m'agrada més que l'altre... molt intens.

    ResponSuprimeix
  2. Tendresa i passió convinen molt bé en l'exaltació de l'amor.

    ResponSuprimeix
  3. Onatge, éspossible que ens coneguem? És possible que tingui uns llibres que em vas deixar fa uns mesos? Un d'ells es La Filosofia Perenne, de Huxley.

    ResponSuprimeix
  4. Així és bonic, per pròpia voluntat, a gust, amb el cor.

    ResponSuprimeix
  5. Podem ser desig de cos present, o de cos absent. El pensament vola molt ràpid, sense aturador, i el desig sempre és allí: present, absent, somniador...

    Des de Sinera,

    ResponSuprimeix
  6. De vegades la solitud de cos present pot menjar el desig...

    ResponSuprimeix
  7. desig de cos absent desig de cos present i desig de cos passat....molt desig en tots cas i que no manqui mai

    ResponSuprimeix
  8. Poemes de mitjanit...
    quin goig
    quin desig!

    ResponSuprimeix
  9. Per voluntat pròpia tot està bé, onatge, sigui amor, sigui patria, sigui llengua, sigui posar tants poemas en un sol dia. Ens dones molta feina, eh? Però la fem per voluntat pròpia, i amb molt de gust.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  10. Carme, Pilar, Slayero, zel, Maria Consol, Cèlia, Elfreelang, Joana i Galionar, GRÀCIES per la vostra amistat per voluntat pròpia i de desig present...
    Slayero, no sóc qui et va deixar els llibres, però si els has llegit, torna'ls, ja veuràs com la persona et confirmarà que no sóc jo...

    Des del far bona nit...
    onatge

    ResponSuprimeix