diumenge, 28 de novembre de 2010

La fruita del silenci...
















Plou.

Tot el dia que plou

i hi ha boira a l’horitzó.

Avui he viatjat. No m’he mullat gens.

He viatjat amb els meus mitjans mentals.

He resseguit els

penya-segats ran de mar,

he sentit l’olor de l’aigua, l’onatge.

La fruita del silenci,

é un gust difícil de definir,

l’has de tastar tu mateix.

Si l’assaboreixes a poc a poc,

mastegant lentament,

la digestió és enriquidora.


Encara sento l’eco que

duu l’eco de tantes barques.

La veu de tants pescadors

que hi han perdut la vida

intentant pescar la vida...

La platja buida.

Tota la costa buida. Buida de gent

però plena de vida.

Silenci i solitud.

Sembla un santuari

on t’hi pots batejar de persona.

Per això no cal ser

practicant de cap religió.

Només cal estar en pau amb un mateix.

I que cap record banal vingui a tocar

les campanes per trencar el moment.

He volgut compartir

l’abraçada de l’onatge

amb el meu cos.

L’aigua era freda, però jo

només he sentit el seu caliu.

Tres gavines per testimoni.

Però per una abraçada amb l’onatge

del mar no cal judici.

Ara em venen a la ment

paraules de la profunditat.


Estimar és navegar

en la tempesta i en la calma.

Estimar no es pot definir,

s’ha de viure, s’ha de plorar.

Sempre som ferits i feridors.

Fins que no veiem el cor de la rosa

només en veiem les seves espines...


Encara estic assegut als penya segats.

Sota dels meus peus,

l’aigua, les espurnes d’ona.

Em sento com un pom de cèl·lules vives

dins de la vida, si ja sé

que de manera passatgera,

però amb la meva

pròpia herència genètica.

L’olor de la pinassa

em retorna a la realitat.

Per l’horitzó hi passen vaixells.

Els seus passatgers no sabran mai

que estic aquí consagrat a la vida.


La pluja ha deixat

netes les pedres del camí,

els arbres tenen un somriure fi.

El terra sembla un cos jove

que pot ser ferit i pot ferir.

Les petxines s’obren

i en veig la seva perla.

A la sorra naufraga una

ampolla amb el missatge a dins.

El far ja fa tres vegades l’ullet

i ja orienta els desorientats.

Per trobar el camí de casa

la lluna em donarà la mà.

Un bri de farigola em purificarà

l’aire per respirar.

Em fa mandra marxar,

ara l’esperit combrega de tot.

Retorno sense marxar...

Començaré a caminar.


De retorn a la ciutat, a casa.

Sembla que quan portes

les sabates socials hagis

de ser allò que sembles.

Si hi ha tantes

interpretacions com persones.

Vull ser jo mateix,

però sempre hi ha alguna cadena,

unes sabates, una espardenya

que et fa caminar

per allà on ella vol.

La llibertat en llibertat és com allò de

“prohibit prohibir...”.

N’hi ha que són esclaus

d’una religió, d’un Déu,

d’un equip de futbol,

d’un esport, d’una dona, d’un home,

fins i tot diria –i dic- que n’hi ha

que són esclaus de la llibertat...

Potser ens esclavitza tot

el que no ens deixa respirar

al nostre aire. Tot el que no ens deixa

caminar amb els nostres

peus i fer el nostre camí.

Els que són esclaus de l’avorriment, i

els que ho són del divertiment.

I els que són tan buits que

no se senten esclaus de res...

Potser tot està en

la llibertat provisional...

Potser per això tots nosaltres

també som provisionals.

També els esclaus provisionals

que ho esdevenen eternament.


Ara passo prop de les vies del tren.

Sento un tren que s’acosta,

el seu viatge

és com un esclavatge de les seves vies,

només té la llibertat de

començar i acabar el viatge..

Sortida i arribada.

Alguns viatgers ja saben

de la rutina del viatge.

Altres el fan per primera vegada

en la llibertat de canviar de rutina.

També hi ha els que s’equivoquen

de tren o d’estació.

Els que s’hi adormen i passen de llarg.

Els que tenen –compren- bitllet i els que

se salten la norma.

Ja veig les llums de les primeres cases.

També veig els tres campanars...


onatge


2 comentaris:

  1. Bon dia, onatge.
    Bonics pensaments per a un dia pluja. Sembla que aquest mar vertical t'ha purificat l'ànima. Serà que t'hi has vist reflectit?
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  2. A mi m'agrada caminar sota la pluja, potser és per això que dius.

    ResponSuprimeix