divendres, 26 de novembre de 2010

Quan els meus dits no tinguin carícia...









Quan els meus dits

no tinguin carícia

de qui serà el plaer...?

Ni quan els meus ulls

no tinguin llàgrimes

per plorar de felicitat...

I la soledat no trobi

el seu eco en els meus mots?

On serà la pregunta

o senzillament no hi

haurà pregunta

perquè tot és o no és,

malgrat que de vegades ens sembla...

Quan el meu cor mut

de concert de sang,

ningú no podrà estimar

per mi ni en nom meu...

El jo no té mai sinònim.

Quan jo no tingui ulls,

ni veu ni mans per

aquest món, els poemes

seran un vaixell de paper

al mar dels sentiments en el

que molts encara us hi

haureu condemnat a viure...

Però el meu repòs cansat

estarà pel damunt de l’accent del poema.

Ara sóc vida de vida

camí d’una altre vida,

que quan hi arribi engendrarà

nova vida, dins el

desconcert humà de la

gran composició

dins de la descomposició.

entre les sabatetes del nou nat

i les botes del difunt,

tot el bagatge.

Les bones collites

i les males anyades.

Tot el ritual cíclic de la vida.

Només sóc un fruit amb data de caducitat.

Amb dolçor i amargor

de punt i final...


onatge



3 comentaris:

  1. onatge... en això si que tots som iguals... tots tenim data de caducitat. una data de caducitat sorpresa que no sabem mai quan serà! :) bon cap de setmana... amb dolçor

    ResponSuprimeix
  2. Quan els teus dits ja no tinguin carícia, el no plaer serà de qui l'hauria de rebre, naturalment. L'amor el trobarà a faltar qui el rep. Tu ja no t'assabentaràs de res; el plor quedarà en els altres, i els bons records també. Així que a la vida una gran riallada, i a no patir pel que és inevitable.
    Una abraçada de matí gèlid!

    ResponSuprimeix
  3. Esperem que no perdem mai totes aquestes sensacions. Sense elles deixem de ser persones.

    ResponSuprimeix