dimecres, 24 de novembre de 2010

La clau tancada al puny de la mà...






La clau tancada

al puny de la mà,

i truco a la porta amb la mà tancada,

el puny alçat, però ja ningú no escolta,

ningú no obre la porta. Tot són orelles sordes.

Les conveniències sempre dormint amb coixí o sense.

Les campanes només per anunciar enterraments

o parrafades d’enaltiment entre la gent.

Una creu empolsegada amb els claus a terra...

Amb l’aixada ja no podem sembrar els camps

perquè no hi ha camp, només creix l’especulació.

Els diners han matat tots els valors.


A les esquerres els tiba la màniga

i a les dretes els pesa la mala llet.

El poble es distreu amb el màrqueting del gran poder.

Els ideals s’han fet fum al foc del compte corrent.

De la lluita no en queda res, com si tot anés bé.

Els poders bancaris en tenen atrapats

amb comptes i números arbitraris...

Ens enganxen la llufa del negoci

així que naixem, i quan morim

encara negocien amb l’últim negoci.


Els que cremaven sants

i ara vesteixen de sants...

Els que combregaven pa i ara neguen el pa...

Els que inflen somriures com qui infla un globus.

Vestits amb barret i bastó a la mà.

Els venedors de temps amb un rellotge al braç.

Els que arrastraven cadenes a la processó

i ara les han lligat al coll dels humils treballadors...


Si convé es canvia el sant, la santa, i tot sense rancor,

es requalifiquen els terrenys del patró major.

Es fan donacions anònimes a fundacions

sense cap afany de lucre, i quan pronunciïn

el teu nom ho faran amb tot l’honor.

Posaran el teu nom a algun cèntric carrer.

I quan hagis mort tindràs més virtuts i qualitats

que no pas quan eres viu. Són coses que passen


S’han suprimit i abandonat les mantellines

ja que no deixaven veure les arracades d’or...

Continuem vivint i somriem perquè tot va bé...

Els matrimonis que continuen casats

no saben si per miracle o per fe...

Ara sembla que tot sigui a tant el quilo i a pes,,

tot es pot comprar i vendre i el que

avui és calent demà pot ser fred.


Ara sento que plou, però mai

no es renta prou bé el carrer.

Sembla que si no fas servir algun adjectiu rebuscat,

amb accent de superioritat,

és com si no sabessis parlar bé.

Els que abans anaven a peu, ara van a collibè,

i dels que abans tenien cotxe i xofer,

ja no en queda res...


Potser n’hi ha que miren massa al cel

i massa poc per sota dels seus peus.

Ens hem fet sords al silenci.

No sabem escoltar ni tenim temps per escoltar.

Ens hem –i ens han- divorciat de la natura,

tampoc no tenim dret a l’atur, a l’atur

d’aturar-nos, saber qui som, on volem anar,

besar l’aire, estimar la terra,

i viure amb el nostre respirar.

Potser encara no és massa tard, abaixem la mà,

obriu-la, hi teniu la clau per retrobar

la vida que heu

abandonat...


onatge




Cap comentari:

Publica un comentari