Vaig caminant.

Vaig caminant

posant els peus a terra.

Ara l’un ara l’altre.

Una sabata a cada peu,

com per protegir-los del camí.

Però m’agrada caminar

sentint la carícia de la terra.

Quan plou, no sempre obro

un paraigües per protegir-me.

Protegir-me de què,

si la pluja és vida.

Assegut a les roques

m’agrada sentir

el xiulet del vent

al meu cos.

La cara és el fruit

del sembrat d’ahir.

Els anys són el testimoni

fidel de la meva vida.

Testimonis que moriran

quan jo mori.

Però avui els meus llavis ressecs

s’humitegen de rosada

de les flors i llauro i sembro

l’ànima amb el seu pol·len.

Els meus ulls furguen l’horitzó,

però les meves mans

i la meva sang acaricien l’ara.

L’aire duu olor de verema.

La boira tapa les muntanyes.

El desert de vegades

té un pam quadrat,

l’espai just on hi ha el cor...

Dunes i dunats.

I els miratges als ulls assedegats.

Dona i home

costat per costat,

però compartint només l’esquena.

S’intueixen però no es

veuen ni se senten...

Sempre hi ha un núvol de fredor

que no deixa compartir

la mateixa pluja.

Diàleg damunt de la taula,

però ningú no se’n posa al plat...

Al final mor amb el fruit

de la paraula verge.

El psicòleg de torn voldrà

fer reviure el fruit,

però mai més no tindrà dolçor.

Al psicòleg també se li va

morir el fruit del diàleg...

I ara ell cobra per ressuscitar.

Però avui el dia és una festa

per parlar de mesquineses.

És la festa de viure.

A la cistella de la compra

no s’hi poden dur

els sentiments. Els sentiments

són profunds, i de vegades

ho són tant, que hi ha

qui se n’oblida.

Hi ha fotografies que les

tenim revelades al cos.

Amb el temps van perdent el color

però sempre queda el negatiu.

De la flor sempre en queda

algun pètal al bressol de la carícia.

L’ego és indòmit,

però ho és mentre l’alimentem.

Quan sembla que ja

ho tinc tot dit,

em surt tot a flor de pell.

El solitari més solitari

té la carícia d’un gos...

El rancor és el pitjor plom.

Per això la societat s’arrossega tant.

La tinta negre fa més visible

la lectura als vius .

A la veïna li grinyola

la porta quan la tanca,

i ho fa de mala gana

que sempre la fa repicar.

Sento campanades

del campanar més proper.

És com una erecció

que marca el seu temps.

I també voldria que fos

el meu, però el meu va

al seu aire, que és el meu.

Ningú no estima de la

mateixa manera,

tampoc no plorem igual.

Doncs tampoc es pot entendre

que pensem al so de les

campanades del campanar.

Deu ser que avui hi ha mercat.

Sento l’olor del pa

quan treu el nas del forn.

El futur és una llufa

que ens volen enganxar al front.

Però el futur és ara...

És ara que respiro,

que el cor em batega

amb la sang d’ara.

El sol ja ha escampat la boira.

Ara el dia té llum de vida.

Portes obertes, portes closes,

semi closes, ajustades.

Però sempre portes.

Sempre hi ha una clau trista

que obre un pany alegre.

Al porta retrats cap fotografia,

només un forta buit.

Una copa buida,

set a l’esperit.

Somni d’aigua clara.

L’espina clavada sempre

desperta esgarrifança i dolor.

Quan esmicolem un poema

sempre en queda l’espina.

El poema pot ser

camí o drecera.

O només un caminar infinit.

El carrer de la casualitat

ja estava escrit en algun lloc.

Un dia s’atura el temps

i t’abraça l’essència del temps.

I sents que la vida

s’atura a cada replà.

Vaig escrivint paraules i mots,

però elles i ells ja hi eren.

Tot està escrit, està escrit en algun lloc.

Quan la meva persona i jo

estem en silenci i en diàleg,

neix el poema que ja

duia engendrat a dins de mi.

Ara permeteu-me que pari,

tinc el cos d’un cafè a la boca.

És temps de gaudir...

onatge